Foto: il·lustració de jordi casamajor

En llocs humits i pantanosos d'Europa i Extrem Orient, es pot trobar una planta silvestre que s'assembla al julivert: l'api, un ingredient tradicional de la cuina mediterrània. De fet, pertany a la mateixa família que el julivert i el fenoll: a la família de les apiàcies, o les umbel·líferes. L'api ja es coneixia a l'antic Egipte, i a Roma Antiga es creia que tenia poders curatius. Tanmateix, no es va arribar a utilitzar com a hortalissa comestible fins a l'Edat Mitjana.

No és fàcil de cultivar, necessita sòls fèrtils, humitat constant i no suporta les altes temperatures. Ara bé, té la reputació de la verdura que conté «calories negatives», ja que en la seva digestió es cremen més calories de les que se n'hagin pogut extreure, i això el converteix en un aliment molt popular a la nostra civilització de l'etern sobrepès.

Avui en dia, l'api es cultiva a tot el món: a Mèxic i Argentina, als Estats Units i a Rússia, i també a molts indrets dels Països Catalans. Fa anys i panys, adornava les tombes dels grecs antics i coronava els caps dels vencedors de jocs i guerres. Ara s'utilitza per tractar l'estrès nerviós i l'ansietat, i es coneix com a l'ingredient indispensable del còctel Bloody Mary. Els temps canvien, i canviem amb ells.

Al cap d'unes quantes temporades de les contraportades de «l'herbari forà», hom arriba a tenir la sensació que els caps dels vencedors dels temps remots de la història s'havien adornat amb tota mena de verdura que una persona desitjosa d'aprimar-se troba en sopes, amanides i postres baixes en calories. Allò que ara serveix per a brous, es tritura amb iogurts i pomes verdes o es barreja amb carrotes i remolatxes, tenia un sentit sagrat de l'alegria de la victòria. Tots els racons dels horts i jardins dels antics estaven farcits de símbols de triomf i felicitat.

Els usos màgics de l'api eren diversos: es creia que les llavors d'api cremades en barreja amb arrels de lliri augmentaven la força mental i psíquica de les persones, el seu poder de convenciment i manipulació de les ànimes més dèbils. Els monjos i els estudiosos mastegaven llavors d'api per millorar la concentració, assegurar la calma d'esperit i regular els ritmes cardíacs, afany indispensable per a la vida de contemplació satisfactòria i plena. Conjuntament amb l'all i la ceba, l'api es penjava a les parets de les cases per portar benestar i tranquil·litat als seus habitants i visitants. S'utilitzaven branquetes d'api i ruda com a amulets contra els atacs de les dones d'aigua: a l'home que portava la protecció de l'api i de la ruda combinada amb una pregària de la seva mare, no el podia agarrar cap dona d'aigua.

També es menjava el tronc d'api cru conjuntament amb les llavors per induir i potenciar el desig sexual. Tot s'ha de dir, mai no he entès la gràcia dels remeis mecànics en qüestions d'amor: potser un dia me n'adonaré. En tot cas, a més a més de l'efecte afrodisíac, l'api potència la digestió, neutralitza l'excés de bacteris, rebaixa el colesterol, combat la hipertensió i té propietats beneficioses per a la vista, el cabell i els ossos. La infusió d'arrel d'api (de cocció durant mitja hora d'uns 30 grams d'arrel seca per un litre d'aigua) calma els nervis, ajuda a dormir tranquil i de pas cura el dolor d'estómac i prevé els espasmes.

T'escric de la vora del mar, de la cala Sa Tuna. Si mai tens ansietat i no vols menjar api, sempre et queda el mar, en combinació amb un bon Bloody Mary calma els nervis millor que les hortalisses.

Per a més informació consulti l'edició en paper.