IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

Les mores negres vénen de l'Àsia de Sud-oest, les blanques de Xina. Els fruits de la morera ja es menjaven molt abans de l'època de Crist.

Les meves contraportades, potser més que qualsevol altra cosa que escric, em fan entendre i sentir el poc món que he vist. Als llocs on he estat, la morera es cultiva principalment com a arbre ornamental o l'arbre d'ombra, ja que és frondosa i, a més a més, per a ella no és necessari cap tipus de poda, tot i que naturalment, de tat en tant s'han de treure les branques mortes o les que puguin fer nosa. Els meus amics de la web Amics arbres, arbres amics van dedicar un article formidable a les moreres d'Alaró i els altres indrets de Mallorca i la seva proliferació durant el segle XIX, entre altres coses, expliquen que la poda excessiva fereix aquests arbres, els obre el tronc i pot acabar emmalaltint-lo, esqueixant-lo o matant-lo. La majoria de les moreres que conec es cultiven com a arbres ornamentals són varietats estèrils que no produeixen fruits, ja que les mores taquen el trespol. A Barcelona, al carrer Adrall, en trobem un exemplar de 14 m d'alçària, molt ben conservat. A Rússia, les moreres van ser importades al començament del segle XVIII per decret del tsar Pere I, però el clima de Moscou va resultar massa fred per a elles i el seu cultiu es va traslladar a les regions del sud i Caucas del nord. Diuen a Kiev, la capital d'Ucraïna, encara es conserven moreres plantades com a conseqüència d'aquell decret.

Fa més de 4.000 anys que les moreres es fan servir per alimentar els cucs de seda, però quasi tot el que sé d'aquests cucs ho vaig treure de la novel·la d'Alessandro Baricco Seda que em va fer llegir la Cèlia ara fa gairebé dues dècades, quan estàvem enamorades del Japó i de totes les coses japoneses. Encara més, estàvem enamorades dels amors impossibles, d'una nostàlgia indefinible d'una joventut que pensa que tot ho té per davant, que tots els dons més preciosos del món dels sentiments han de ser seus. Ens vam caure rendides de la música blanca del llibre, de la contemplació a la qual convidava. El meu record del llibre és vague, només sé que es tractava d'algú que vivia una vida real i l'altra somniada, que la vida real era bona i la inventada, la impossible, l'exòtica, ocupava tot el seu cor, l'ànima, la ment. Mentrestant, viatjava. Marxava del seu poble al començament de gener i tornava a l'abril, per a la missa major. La seva tristesa, el seu desig, el seu dolor sense nom, aquell dolor al qual diem amor per l'impossibilitat de trobar-li un nom, es devia als seus desplaçaments al fi del món, al lloc tancat d'una cultura i mode de vida totalment distints del seu, que visitava per comprar ous de cucs de seda. Ara estic rellegint aquell llibre en fragments, i no el reconec. Al cap dels anys he construït, per damunt del que hi havia llegit, una altra història, distinta de la real, tal i com passa sempre.

A l'Orient Mitjà la morera es considera un arbre sagrat, i és tradicional posar la taula i rebre els convidats sota les branques d'aquest arbre. De vegades el llit de matrimoni es construeix al costat d'una morera, o el tronc de la morera li serveix de base, com ho va fer el tronc de l'olivera pel llit de Penélope i Ulisses. De la fusta de la morera es fan amulets protectors.

Per a més informació consulti l'edició en paper.