• La ciència que estudia l'evolució còsmica i geològica del planeta amb les condicions d'origen i de composició

Aquest terme, al 1930, era definit pel Larousse com a «ciència que estudia les relacions de l'evolució còsmica i geològica del planeta amb les condicions d'origen, de composició física i química i d'evolució de la matèria viva i dels organismes que aquesta constitueix». Si a la dècada dels anys setanta del segle passat encara s'entenia, majoritàriament, com a una part de la biologia que estudiava les relacions entre l'evolució geològica del planeta i les condicions d'origen de composició física i química i d'evolució de la matèria viva (GEC, 1975), ha passat avui a considerar-se com una ciència més àmplia que estudia totes les influències de la terra sobre la vida, en totes les seves manifestacions. En definitiva es tracta d'esbrinar la relació entre la salut i l'entorn en el qual desenvolupem les nostres activitats o vivim, dormim o treballem.

Tradicionalment, les societats que ens han precedit, han tingut els seus sistemes per a escollir el millor emplaçament per a les seves construccions, el lloc més favorable per a fruir de la millor salut i no propiciar l'agafar malalties diverses, més o menys conegudes. Des del segle XIX s'han fet estudis científics diversos trobant la relació entre malalties i llocs de residència, en diferents ciutats o pobles. I s'han relacionat aquests llocs amb zones geopatògenes o d'intensa radiació natural terrestre.

A Espanya Mariano Bueno va crear el 1985 el Centro Mediterráneo de Investigación Geobiológica, vinculat a l'Institut de Recherches en Geobiologie de Chardonne (Suïssa) creat per Blanche Mertz el 1969 i avui ubicat a Lausanne. I posteriorment, al 1991 va fundar amb altres la Asociación de Estudios Geobiológicos (GEA), referent avui a nivell espanyol de l'estudi i formació en geobiologia. A Alemanya el Dr. Ernest Hartmann ja havia creat el Forschungskreis für Geobiologie Dr. Hartmann al 1961. A França al 1988 es va constituir l'associació Géobios fundada per l'enginyer de sistemes Alain de Luzan, que ha fundat també l'Ecole Française de Géobiologie per a garantir la formació adequada i el Col.lege des Experts Géobios (2009) agrupant els experts que volen practicar la geobiologia.

La geobiologia és l'estudi de la influència del lloc sobre el que és viu, tenint en compte les radiacions que emanen del terra o subsòl i l'impacte dels camps electromagnètics. Es tracta de detectar les zones geopatògenes que ens poden causar, obstaculitzar i a la llarga emmalaltir, en parasitar o pertorbar el nostre metabolisme i especialment les connexions elèctriques del nostre cervell obstruint les seves funcions i per tant impedint les accions reparadores, reconstituents o recuperadores del nostre organisme. La nostra vulnerabilitat depèn de la intensitat i durada de l'exposició a les pertorbacions així com de la nostra constitució personal. La geobiologia posa en evidència les variacions molt localitzades dels camps elèctrics, dels camps magnètics i de les radiacions diverses que afecten a les nostres cèl·lules, al nostre sistema endocrí i a les nostres defenses immunitàries. Hipòcrates, pare de la medicina moderna, en el Tractat dels aires, aigües i llocs, ressalta la importància de la salubritat del lloc, va escriure «aquell qui es vol perfeccionar en l'art de curar considerarà com està disposat el lloc i s'informarà del subsòl, en concurrència amb la constitució dels éssers vius» (430 a JC).

L'Institut de Recerca de Geobiologia de Lausanne defineix la geobiologia com l'estudi de les influències que poden exercir el sòl, l'atmosfera i tot l'entorn sobre els organismes vius. Considera que el nostre entorn vital és complex i la nostra relació amb ell essencialment la fem a partir de les reaccions sensorials del cos. Per a aquest institut el ser humà està desenvolupant les seves facultats intuïtives i s'està tornant sensible al món vibratori i s'està tornant conscient de les energies que l'envolten. «Els antics no tenien cap pretensió intel·lectual i estaven atents als elements naturals que els podien ensenyar la veritat» (Sòcrates).

Els coneixements actuals de la física permeten de mesurar certes radiacions a través de diversos aparells però la qualitat del medi vital no pot ésser copsada sinó a través d'una aproximació sensorial que és a la base de la detecció. L'ésser humà és una antena biològica amb capacitat o sensibilitat per entrar dins de la globalització del fenomen i descodificar-la sistemàticament un cop detectada la pertorbació. La detecció sensorial respon a la percepció natural que cadascú té en potència. Però com qualsevol altre dels nostres sentits, abans de poder-la utilitzar com a mitjà de detecció, cal entrenar, experimentar i desenvolupar aquesta capacitat.

La geobiologia és doncs una ciència en desenvolupament i aprenentatge. No en el sentit clàssic sinó en el modern. És a dir una ciència en evolució, que estudia la relació entre la Terra i els sers vius, centrant-se en l'anàlisi de la qualitat energètica i vital de l'espai. Un espai vital interactiu i complex en el que hi conflueixen moltes influències procedents del sòl i de l'atmosfera, d'elements naturals i artificials, d'emissions visibles i no visibles. Astrofísica, Geofísica, Hidrologia, Biologia, Electrònica, Medicina, Arquitectura són matèries abastades per la Geobiologia, en una mescla de coneixements científics recents amb coneixements ancestrals de la sabiduria tradicional. El Dr. Hartmann sostenia la tesi que més del 60% de les malalties podien ser motivades pel lloc i tenien el seu origen en l'habitatge.

Una prolongada exposició a una combinació de radiacions diverses, avui ja està confirmat, debilita el sistema d'autoregulació dels éssers vius, tant el sistema nerviós, el neurovegetatiu, o el sistema immunològic, podent quedar fortament alterats obrint pas a malalties de tot tipus, especialment cròniques i degeneratives. L'aportació de la geobiologia, a la primera meitat del segle XX a França i Alemanya de bracet dels doctors Peyre i Hartmann, per observació de diferents pràctiques clíniques que detectaren malalties recurrents en determinats habitatges, independentment de qui els habitava, de la seva dieta i del seu estil de vida, no va ser casual.

Els conceptes generalitzats de la importància de l'higienisme per a la salut així com de l'ús de noves energies que farien més còmoda i allargarien la vida, a la segona meitat del segle XIX, havien de desembocar irreversiblement en la introducció dels conceptes d'higiene energètica i de contaminació energètica als segles XX i XXI. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.