La setmana passada els 22 consellers generals de DA van aprovar la Llei de l'impost de la renda de les persones físiques, que entrarà en vigor el proper 1 de gener. Tant el Govern com el grup parlamentari ho justifiquen, sobretot, amb dos raonaments: poder signar convenis internacionals per evitar la doble imposició i poder donar resposta al precepte que marca l'article 37 de la nostra Constitució.

D'entrada, val la pena recordar que, arreu, l'IRPF és l'impost clau sobre el qual basculen la majoria de polítiques tributàries d'un país. Per la seva importància i envergadura i, en el cas concret d'Andorra, pels canvis fonamentals i radicals que suposa per al país, costa entendre que els nostres consellers hagin aprovat una llei que en el programa electoral que els va portar al poder no sortia per enlloc. No s'ha jugat net. S'ha argumentat que, un cop al poder i empesos per les circumstàncies, l'assumpció de l'IRPF suposava un requeriment sine qua non per facilitar l'obertura econòmica. Davant la manca d'evidències, ens ho haurem de creure, però això no treu que hagués calgut fer un debat ciutadà intens i profund, que contrastés els avantatges i inconvenients d'assumir o no aquesta figura impositiva. El nostre Govern, però, ha preferit tirar pel dret, pel poder que li atorga una majoria absoluta que, de manera aclaparadora, els ciutadans van donar a la formació política. Ha subestimat el fet que els votants, exercint el seu vot, dipositen la seva confiança en una o altra formació. Demòcrates per Andorra no va parlar mai de l'IRPF i ara molts votants se senten, a part de decebuts per com van les coses, realment enganyats. I per rematar-ho, personatges afins al Govern no s'estalvien retrets per a les veus discrepants.

Respecte als motius que justifiquen l'impost, també hi ha molt a dir-hi. Alguns han qüestionat que l'IRPF sigui el requeriment obligatori per tancar els CDI. Altre cop això demostra que calia una discussió profunda amb estudis econòmics detallats que valoressin les repercussions entre els costos de la implantació d'un IRPF i els suposats beneficis dels CDI amb segons quins països.

Finalment, l'IRPF aprovat queda lluny de donar resposta a l'article 37, amb què tants s'omplen la boca. Amb aquest IRPF no es compleix el mandat constitucional perquè cada persona contribueixi a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, ja que recau essencialment damunt la classe mitjana. Així ho demostren les argumentacions del PS i el seu vot contrari a l'aprovació. Tinguem en compte que aquesta formació política, el PS, sí que portava un IRPF al seu programa electoral, però només gravava les rendes del treball. El tipus únic del 10% escapça de soca-rel el caràcter progressiu d'aquest impost. Les grans fortunes, malauradament, ja disposen de recursos i mecanismes fiscals (en forma de sicav i altres figures) per continuar evitant un impost que castigarà de manera exclusiva a qui no toca.

Segons els nostres governants, ara ja disposem d'un marc jurídic homologable, modern i atractiu, que marca un punt d'inflexió en la història econòmica d'Andorra. S'ha fet sense el debat preceptiu i d'esquena a l'opinió dels ciutadans, amb els riscos electorals que això comporta. Alea iacta est.

Per a més informació consulti l'edició en paper.