• L'ACB viu en una sensació d'impunitat que s'ha estès a presidents com el del Valladolid

Foto: NOE

Em fa il·lusió que el River Andorra Morabanc jugui la propera temporada a la Lliga ACB, la màxima categoria del bàsquet espanyol però he de dir que no m'agrada gens com es gestiona la competició. Els seus responsables creuen que condueixen el Mercedes de Lewis Hamilton quan realment porten un vehicle sense direcció assistida, ni alçavidres elèctric, ni navegadors, ni una còmoda butaca anatòmica.

El gran projecte que va començar a l'ombra de la medalla de plata de la selecció espanyola als Jocs de Los Àngeles 1984, que va convertir pavellons amb sostre d'uralita en modernes instal·lacions i jugadors de 2 metres --més lents que el cavall de dolent en una pel·lícula d'indis--, en atletes, ha perdut pistonada. Ara és com una botiga plena de pols i en penombra que només té a la venda una resta de pernil dolç del que va sobrar a Carlemany el darrer cop que va venir a Andorra i amb tanta molsa, que a sobre seu s'hi podria fer un pessebre vivent.

Els de l'ACB viuen a l'estratosfera i parlen en dothraki, l'idioma dels nòmades del mateix nom a la sèrie Joc de trons. Estan en un incendi i en comptes de salvar vides vetllen perquè no es trenqui la cristalleria. Viuen en un món irreal, fantasiós, exigint recintes esportius amb un mínim de 5.000 espectadors, cànons Curro Jiménez --Jordi Trias, el jugador franquícia de l'Andorra va afirmar que està totalment fora de mercat-- i requisits delirants, molt allunyats de la realitat. I així els va: equips amb deutes, descens d'espectadors, impagaments, dificultats per trobar patrocinadors i un nivell de joc discretet.

Tret del FC Barcelona i del Reial Madrid, i aquesta temporada el València, la resta d'equips són fluixos però saben que és molt difícil que perdin la categoria. Per contra, per aconseguir l'ascens des de la LEB Or cal guanyar-lo a la pista primer i al despatx després. El Lucentum Alacant i el Menorca el van perdre als despatxos i van acabar desapareixent i confitant-se un pavelló de 5.000 localitats. El cas del Menorca encara és més cruel. El van fer baixar de l'ACB perquè la justícia va donar la raó a l'Obradoiro en un contenciós que s'arrossegava des de feia 10 anys en un partit de promoció contra el Juver Múrcia, i quan van tornar a aconseguir l'ascens, el van frenar uns buròcrates que el més rodó que han vist no és una pilota de bàsquet, sinó una xapa de Coca Cola. No sé si la manera d'actuar d'aquesta gent podria ser considerada il·legal. Ja m'agradarà veure què passa si un equip que juga els play off d'ascens i després d'aconseguir-lo, no pot pujar als despatxos, exigeixi per via judicial que l'ACB li torni els diners que s'ha gastat (desplaçaments, hotels...) en l'esmentada fase final. Perquè tinc la sensació que els gestors de l'ACB, una mala còpia o una nefasta adaptació de l'NBA, viuen a sopluig de les crítiques, per sobre del bé i del mal i una sensació d'immunitat i d'impunitat que han traslladat a alguns dels presidents com ara el del Valladolid, Juan Vela. Assegura aquest dirigent que «amb l'Andorra caldria mirar bé els requisits ja que és un equip estranger, amb un altre règim jurídic i fiscal». Ho diu el president d'un club amb un deute de 6 milions d'euros, amb el patrocinador principal que va plegar per no tacar més la seva imatge, amb problemes per pagar empleats i jugadors. La majoria ha marxat; el darrer el bon pivot bosnià Sinanovic que va preferir fitxar per al Petrochimi Bardar Iman de la Lliga d'Iran abans que continuar a la ciutat castellana.

A banda del tema econòmic, l'esportiu també és penós. Tres partits guanyats, 25 de perduts i pallisses espectaculars com el 109-50 en el partit contra el Barcelona, que és la diferència més gran que s'ha registrat mai en la història de la Lliga ACB. I es va començar a jugar la temporada 1983-1984.

Amb l'equip que ha perdut la categoria esportivament ara busquen salvar-se als despatxos per tercera vegada i amb la sensació que faran la vista grossa com deia Menio, un busca-raons que surt a les Sàtires d'Horaci. Em pensava que ja ho havia vist tot amb els presidents de la Lliga ACB després de ser un testimoni de la conversa d'un d'ells amb l'entrenador del seu equip en què li demanava si els jugadors, quan tiressin un tir lliure, podien fer que la pilota rebotés un parell de vegades en el cèrcol abans d'entrar a la cistella per donar més emoció. Recordo els noms i els cognoms dels testimonis d'aquella conversa i de l'entrenador, un home català de vora mar, entranyable amb un excel·lent currículum.

Com també afirmo que puc parlar de bàsquet amb absoluta propietat, la que dóna haver estat un pioner de l'esport de la cistella femení espanyol. Perquè la meva mare va jugar fins als tres mesos d'embaràs. I amb ella, jo. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.