Foto: il·lustració de jordi casamajor

Mai no se sap, aquests dies, on et portarà la cadena de les recerques per Internet. I vet aquí que fa un breu moment que estava admirant l'arquitectura de Baku de totes les èpoques, incloent-hi la soviètica, i fins el famós grata-cels Flame Towers, amb la millor il·luminació del món, un miracle de l'enginyeria extrema, quan de cop i volta em veig llegint un article de la representant dels Verds d'Azerbaidjan, Farida Guseinova, sobre el canvi climàtic a l'antiga república soviètica i encara més antiga satrapia de l'imperi persa.

Fa pocs minuts que havia après que Baku es coneixia com a París de l'Est gràcies al seu aspecte original i únic, i ara resulta que amb els estius més calorosos i hiverns més durs, d'aquí pocs anys el cultiu més típic d'aquest país tradicionalment productor de cotó seran els alvocats, si bé les seves varietats més resistents a les baixes temperatures. El clima de la regió és cada cop menys adequat per als cultius que s'hi havien conreat fins fa ben poc, i ara els agricultors haurien de pensar en especialitzar-se en potenciar la introducció de papaiers, pinyes tropicals i alvocaters.

La realitat del canvi climàtic ja és indiscutible. Fa quatre dies va caure la nevada més gran de l'any al meu Ekaterinburg natal, i la meva germana, recentment arribada d'Egipte, va ficar Frozen com a comentari de la foto del seu cotxe enterrat en la neu i cobert de gel. Potser d'aquí quatre dies cultivarem els alvocats nosaltres a Andorra, en lloc dels andalusos que ja en tenen i els azerbaidjanesos que encara s'ho estan mirant. De totes formes, és un pretext per fer un breu repàs sobre els usos d'aquestes plantes, que en anglès es coneixen com les «peres dels caimans» («alligator pear») sense que hi hagi cap raó aparent. És cert que tenen forma de pera (o, segons altres fonts, de testicle: a això es deu el seu nom original en la llengua dels asteques), però no s'assemblen gaire a la pell de caiman i del que jo sàpiga, els caimans no en mengen.

Els alvocats s'han d'escollir tovets però sense taques ni imperfeccions. Es recomana tallar-los amb un ganivet d'acer inoxidable. Es mengen amb oli i sal, farcits de gambes, en amanides, batuts i gelats. Es poden preparar unes postres excel·lents de polpa d'alvocat barrejada amb la polpa de plàtan amb una mica de mel. Tot i que sembla una verdura, l'alvocat és considerat una fruita exòtica i tropical. Se'n fa la famosa salsa mexicana guacamole la qual, segons la pel·lícula Gru, el meu dolent preferit 2 que la meva família ha vist aproximadament un milió de vegades, serveix per ofegar-hi totes les nostàlgies amoroses del món.

Des de fa uns deu mil anys, guacamole amb natxos és el millor remei a base d'alvocat, tomàquet, coriandre i un raig de llimona que existeix al món per guarir un cor trencat. Els metges també confirmen que l'alvocat és saludable per al cor, tot i que ho diuen per raons distints de les que tenia el nostre dolent preferit rodejat de «minions» de color groc. L'explicació científica és que l'alvocat conté l'àcid oleic, un greix monosaturat que ajuda a reduir el colesterol.

A més a més, l'alvocat és ric en potassi, un mineral que regula la pressió arterial, i en àcid fòlic, un nutrient important per la salut del cor. Com qualsevol altre remei contra la tristesa, l'alvocat té un alt contingut calòric: és pobre en sucre però conté un nivell de proteïnes que no supera cap altra fruita.

Per a més informació consulti l'edició en paper.