• Les eleccions és el moment de fer-se conèixer, fer-se entendre i vendre esperances i il·lusions

Des de la setmana passada fins a mitjans de Maig, l'Índia tornarà a ser portada o si menys no estar present en totes les primeres planes de la premsa d'arreu. Sense cap dubte són unes eleccions sonades, pel seu desplegament logístic que compta amb més de 900 mil col·legis electorals, però també per què són les més llargues del món amb una duració oficial de cinc setmanes per emetre el vot, i dues setmanes més per fer els recomptes. Com a resultat de la seva explosió demogràfica, l'Índia és gairebé el país amb més densitat del món amb més de 1.200 milions d'habitants (a punt de superar la Xina), i això fa que des de les darreres eleccions del 2009, 100 milions de nous votants van sert registrats per poder emetre el seu vot per primer vegada. Fa cinc anys, el panorama i la conjuntura eren un xic diferents a les d'ara, almenys així alguns indicadors macroeconòmics semblaven donar fe que el país prenia un nou rumb augurant un futur una mica més prometedor. Per una banda donant la benvinguda a la plena obertura econòmica al mercat estranger i per una altra jugant així a la lliga dels grans, ja sigui estan presents en grans cimeres o intentant assegurar-se un seient al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El fet que s'hagi etiquetat l'Índia com a país BRIC, sinònim de país emergent, l'ha beneficiat perquè s'en parla de forma positiva com a conseqüència del seu elevat creixement econòmic, i per tant, gran potència, malgrat que la seva tendència no hagi estat l'esperada inicialment.

L'Índia és una muntanya russa econòmicament parlant, amb creixements que acariciaven entre el 8% i el 9% fa cinc anys, fins al 4% o el 5% actualment. És cert que amb un creixement del 5% la majoria dels països de la UE gaudirien d'una situació menys depriment, però en el cas de l'Índia, tenir un creixement del 5% és sinònim d'estancament econòmic, perquè el país no pot absorbir les necessitats del país traduint-ho amb llocs de treball pels milions d'universitaris que acaben cada any, i en un país, on el treball informal representa el 90%. Durant el 2013 i encara avui, el país està patint una inflació molt pronunciada, que no fa més que accentuar el mal endèmic que pateix i del que poc se'n parla: la seva pobresa extrema. A banda de les ciutats més importants (Delhi, Mumbai, Bangalore i Hyderabad) l'Índia és un país agrari.

Això es tradueix amb que el 60% de la població (720 milions de persones) viu a la zona rural, més de la meitat de la població femenina és analfabeta, i s'estima que 400 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar al dia. En realitat viure en una zona rural no tindria cap importància si als pobles hi arribés l'electricitat, si en cada casa hi arribés l'aigua i en aquelles que hi arriba aquesta fos lliure de fluor, però si també la gent tingués banys i no hagués d'esperar que es faci fosc per anar al camp i preservar la intimitat, amb la inseguretat que això comporta per les dones. Tampoc seria res de l'altre món si la seva població pogués beneficiar de drets fonamentals com l'educació o la sanitat, garantint uns serveis de qualitat i accessibles a la ciutadania sense que la llei de l'absentisme del funcionariat imperés amb tanta naturalitat. Penso que és important deixar constància que com a conseqüència d'això i prenent la sanitat com a tret d'exemple l'impacte negatiu que té és gegant a diferents nivells. Per una banda per les pèrdues milionàries de diners que suposa per l'Estat mentre que per altra en com es tradueix això socialment és a dir, tractaments mèdics interromputs (dramàtic per pacients de càncer o malalties infeccioses, doncs pot tenir conseqüències mortals), pèrdua de confiança, i rebuig a tot el que és públic (ja siguin centres, autoritats i partits) i finalment la creació d'un mercat negre com alternativa per donar resposta a les necessitats de la població, és a dir serveis sanitaris privats de pèssima qualitat prestats per farsants que no tenen ni titulació ni acreditació.

L'Índia és molt gran, amb molts contrastos, però la imatge que el Govern ha volgut vendre els darrers anys i segurament seguirà venent, sigui qui sigui el guanyador, és una imatge postissa d'un país on gairebé tot està per fer. De fet, no tot s'acaba en construir grans infraestructures, cal equilibrar un país fragmentat en molts aspectes socials, i els canvis estructurals requereixen temps si es volen aconseguir resultats sostenibles. Són molts els mitjans i sondejos que indiquen una clara victòria del partit nacionalista del Bharathiya Janata Party (BJP) liderat per al liberal Modi mentre que el partit del Congrés perd força i amb ell quedarà en un segon pla una de les dinasties més poderoses del país la Dinastia dels Nerhu-Gandhi.

Les eleccions és el moment de fer-se conèixer, fer-se entendre i vendre. En funció del país i sobretot en funció de la cultura política que tingui la població i el grau de sofisticació, a l'hora de fer campanya serà diferent, però el que no sol canviar és el producte estrella que venen tots: generar esperances, il·lusions i confiança. Com deia la Primera Ministra Indira Gandhi (1917 - 1984), «el món exigeix resultats. No li expliquis els teus mals de cap durant el part, ensenya-li la criatura». 

Per a més informació consulti l'edició en paper.