• El Partit Reformista avança, però ho fa envoltat d'una nebulosa sobre el paper que vol jugar

Els impulsors del Partit Reformista d'Andorra (PRA) van aprofitar el tedi propi del mes d'agost per presentar un manifest de suport a la nova formació. Entre els simpatitzants amb la causa no hi havia unanimitat de criteri sobre el moment escollit per tirar endavant la iniciativa, però a mi em va semblar un moment adequat des del punt de vista tàctic: en ple agost a molts els enganxes en ple dolce far niente i és precisament d'això del que es tractava. A més, amb accions estivals com aquesta s'alleuja una mica la condemna sísifica dels soferts periodistes d'aquest país que s'han d'enfrontar massa sovint al malson de les pàgines en blanc.

Des d'aleshores del PRA se'n parla i sembla que, a desgrat d'alguns, va avançant. Ara bé, a mi tot plegat em fa pensar en una anècdota ocorreguda al Parlament de Catalunya fa uns quants anys, quan l'aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol es va adreçar després d'un debat a Pilar Rahola, en aquell moment membre d'Esquerra Republicana, "¿anem bé, oi Pilar?", va ser la pregunta. L'enginyosa republicana no va dubtar a respondre: "Si, president, però ¿cap a on?" Doncs això: els reformistes avancen i ara només cal que sàpiguen on van o --en cas que ja ho tinguin clar-- ens ho facin saber.

Per molta bona voluntat i simpatia que hi vulguem posar --i a mi les idees demòcrates i liberals me'n mereixen molta de simpatia-- el PRA continua envoltat d'una nebulosa que fa impossible distingir, ara per ara, si la tan proclamada "reestructuració dels sistema de partits" serà real o si tot plegat no acabarà en una maniobra lampedusiana orientada a fer que tot canviï per a què tot segueixi igual. D'entrada hi ha la qüestió del nom: fer-se dir reformista, paraula que entronca amb els adjectius dèmocrata i liberal, és poc definitori. Perquè aquí liberals i demòcrates ho som tots --se suposa-- en tant que tots combreguem amb la democràcia parlamentària, el respecte als drets i les llibertats i l'economia de mercat.

Més enllà de les qüestions terminològiques, hi ha l'adscripció a la Internacional Liberal, però això tampoc no és excessivament significatiu, ja que entre els membres d'aquesta internacional les diferències són notables. És cert que això passa a les millors famílies, que entre el Labour britànic i el Partit Socialista francès hi ha diferències notables, però tots a la Internacional Socialista tenen en comú el fet de voler jugar la carta de ser la gran opció d'esquerra moderada als seus respectius països.

No es pot dir el mateix dels demòcrates, liberals i reformistes. A la Internacional Liberal hi conviuen els LibDem britànics, situats programàticament a l'esquerra dels laboristes en tantes i tantes qüestions, els liberals alemanys del FDP, actualment a la dreta dels demòcratacristians d'Angela Merkel, o els catalans de Convergència Democràtica, que han jugat la carta centrista i social liberal amb uns resultats electorals gens menyspreables. Que a la Internacional Liberal hi hagi aquesta olla de grills no és necessàriament dolent, sempre i quan cadascun dels grills tingui clar quina melodia toca. ¿Què volen ser els reformistes andorrans quan siguin grans? ¿Uns liberals progres a la britànica, uns quasi utilitaristes a la catalana o uns neoliberals convençuts a l'alemanya còmodament instal.lats a la dreta de la dreta? ¿O és que potser es volen quedar amb el sumem per Andorra, l'entre tots ho farem tot i els programes amb pàgines en blanc per a què cadascú hi escrigui el que vulgui?

Vull pensar que no és així i, si analitzem les diferents opcions, la carta més adequada per al PRA és la del social liberalisme, no pas per mimetisme amb els convergents catalans, sinó perquè és el que augura uns millors resultats en un sistema electoral que --com la immensa majoria dels sistemes electorals occidentals-- tendeix cap al bipartidisme. L'altra opció electoralment rendible seria que el PRA fos el PLA maquillat, però la via lampedusiana havia quedat descartada. A més, si només es tractava de fer un canvi de nom, podrien haver transformat el PLA en el Partit Conservador i així les paraules no estarien tan divorciades de la realitat.

La qüestió és, doncs, com fer del PRA un veritable Partit Reformista i per assolir aquest objectiu calen algunes premisses. La primera és intentar ocupar part de l'espai sociològic que avui ocupa el PS: Una de les claus de l'èxit de CiU, per exemple, és que ha combinat sectors més conservadors i de centredreta amb perfils, discursos i polítiques pràcticament socialdemòcrates. Per tant, el PRA --o qualsevol altre que vulgui jugar la carta del centre progressista, i de voluntaris n'hi ha uns quants-- necessita noms i base electoral del PS. Per reestructurar el sistema de partits no n'hi havia prou amb Nou Centre, un nom que sempre em va recordar de forma inquietant el Nouveau Centre francès i la seva pertinença a la majorité présidentielle (de l'UMP, és clar).

Amb la mateixa lògica, al PRA li sobra la dreta de CR, la seva ala més conservadora. O, dit d'una altra manera, el PRA no serà de debò el PRA si no té un partit a la seva dreta; un partit que els reformistes han d'intentar que sigui minoritari, però que els ha de permetre jugar la carta liberal i demòcrata de manera desacomplexada.

Les dues premisses anteriorment exposades no depenen al 100% dels impulsors del projecte reformista, a diferències de les altres dues condicions: les propostes programàtiques i el lideratge. Concedeixo que potser és massa aviat per concretar programes i projectes de país, però cal estar atents per a què aquestes propostes siguin veritablement reformistes. Per fer-se el liberal no n'hi ha prou de recordar-nos de tant en tant que el Govern socialdemòcrata té tics de planificació quinquennal soviètica, sobre tot quan no es proposa altra alternativa que l'economia, no liberal, sinó planificada, però planificada en funció dels interessos del capital, faltaria més... Poques persones saben sintetitzar millor que Gilbert Saboya la diferència entre l'igualitarisme liberal i l'igualitarisme socialdemòcrata --els primers volen igualar a la línia de sortida i els segons a la línia de meta--, però trobo a faltar en el PRA propostes en aquest sentit, proves que ens demostrin que per aconseguir la igualtat d'oportunitats no calgui fer-se socialdemòcrata.

Estaria bé veure que, davant el suposat i tan criticat intervencionisme del PS en matèria d'horaris comercials hi hagués alguna contraproposta enginyosa capaç de conjugar millor la llibertat d'empresa i la vida personal i familiar dels treballadors, alguna cosa que anés més enllà de recordar-nos que som un país comercial i turístic. Tampoc estaria malament, per exemple, proposar una millor protecció dels drets socials que no caigués en el suposat i tan temut paternalisme dels socialdemòcrates: està bé parlar de la flexiseguretat del mercat laboral danès, però estaria encara millor fer propostes programàtiques al respecte. I el mateix es podria dir en altres assumptes com el model de creixement econòmic o les relacions amb Europa. El PRA, o qualsevol que vulgui ocupar l'espai ideològic liberal, demòcrata i reformista, ha de saber trobar elements discursius diferenciats com ho han sabut fer els liberaldemòcrates del Regne Unit.

I al final hi ha també l'assumpte del lideratge, que no és només una qüestió de persones, però és també una qüestió de persones. No és que el PRA no compti amb noms destacats entre aquells que han donat suport al projecte, noms molts d'ells capaços d'encarnar el veritable partit liberal i reformista, però en algun moment caldrà algú capaç de tirar del carro i, si convé, de tancar files; algú capaç de dir allò de qui es mogui no surt a la foto.

Aquestes són, em sembla, les premisses indispensables per a què el projecte reformista i d'altres que vulguin ocupar aquest espai tinguin possibilitats de reeixir.

http://iagoandreu.blogspot.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.