• Va gaudir de l'amistat sòbria i ferma de molts andorrans, que sabia agrair, i per això es feu andorrà

El centenari del naixement de l'Esteve Albert i Corp, que celebrem enguany, és una bona oportunitat per reflexionar entorn a l'efemèride. I s'ha d'aprofitar entre altres per recuperar i revisar, projectant endavant, el seu llegat, i el seu amor a la vida. «Jo pujo a l'aspre perquè m'heu cridat / a venir-hi aquests jorns de primavera. / El temps aquí s'escola lentament: / la vida és una pura meravella, / Josep Sebastià, que ens heu tornat / el vell sabor de l'estimar la terra».

La pròpia celebració del centenari del naixement d'un personatge dins la societat andorrana és un fenomen inusual que, per sort, comença a ser habitual. El reconeixement a l'obra o treball de persones amb les quals hem conviscut es fa difícil si ens quedem amb la persona, amb els seus trets caracterials o manera de ser, comportaments o actuacions personals, tingudes o viscudes en la seva vida. Com tots, a nivell personal, tenim alts i baixos, llums i ombres, moments d'èxit i moments de fracàs, encerts i errors. El que fa diferents a aquelles persones que han esdevingut personatges o personalitats no és el com s'han desenvolupat en la vida ni com l'han viscuda, sinó els seus assoliments i els beneficis que, d'aquells, s'han derivat per a la col·lectivitat.

Deixant de banda doncs els trets més característics de l'Esteve Albert i Corp a part, com foren, la seva sinceritat, l'extraordinària vitalitat i força de voluntat, l'originalitat i excentricitat, el ser divertit i combatiu però també, dispers i poc realista, excessiu i conflictiu, obstinat i explosiu.

En ocasió de la seva mort, el 1995 i en el record que feia la SAC, vaig escriure del menairó de la nostra cultura popular: «... homenatge a la vellutada persona que ha sabut fer parlar la història, cantar els àngels, llegir les pedres, retrobar tradicions, crear costums, estimar la terra i el seu futur».

Idealista, ideòleg i home d'idees es va implicar en la societat que li va tocar viure, tot lluitant per millorar-la. I es va mullar profundament amb el seu temps, un segle XX d'assoliments excepcionals i de misèries morals, de trasbalsos enormes. En el qual per a sobreviure-hi, li van ser de gran vàlua la seva fidelitat a la terra i la natura, el seu humanisme o confiança en l'home i les seves creences en Déu.

Els seus versos en deixen constància: «Senyor torno dels confins / del tràfec i la brega. / Retorneu-me els vells camins, / deu-me l'amor de les pedres, / l'ombra dels arbres antics, / la flaire de la bruguera, / el goig del rústec llindar / sense clau ni barralleva, / les cabanes dels germans / per tots, a tothora obertes». O, «perquè parlem de soledat, / si en terra i cel tot ens fa companyia». O, «perquè volem la vida tan segura, / si tot al nostre entorn és atzarós / i un cop de vent basta a esfullar les flors?».

De les més de 102 obres que ha deixat i que se li coneixen 43 són obres o adaptacions de teatre, 10 altres són de poesia i la resta obres diverses. De totes elles una quarta part tenen relació amb Andorra.

Entre tota la seva extensa producció, relativa a Andorra cal citar: El llibre del Pessebre Vivent d'Engordany; 1956; Targa (l'Andorra novella) inèdita, 1956; Posobres d'Engordany, 1957; El Pessebre d'Engordany, 1958, La Vella Andorra vista per Mossèn Cinto, 1959 i 1983; Arnau de Castellbó, 1983; De Caboet a Paris passant per les Valls d'Andorra, 1985; Xicoies, 1985; L'home dels ocells i dels peixos, 1986; Meritxell, màgia i paisatge, 1987; Andorra màgica, 1987; Els menairons de Castellbó, Vilamur i les Valls d'Andorra, 1987; Don Guillem d'Areny i de Plandolit, 1987 i 1988; Particularitats i procés del llenguatge andorrà, 1988; Els Síndics Duran, 1989; El Calvari d'Andorra i el síndic Duran, 1881-1884, 1990; Andorra, la cultura pirinenca en la formació d'Europa, 1991; Una pubilla andorrana (1932-1955); La segona Toneta Duran i Espar de Rebés, 1992; Els Quaranta anys de creixement d'Andorra, 1993; Andorra, la manera de viure d'abans i d'ara, 1994; El despertar de les aigües, 1994; Obra poètica, 1996; Arnaldeta de Caboet, 1997, i Muntatges escènics, 1997.

Dins de la historiografia literària andorrana constitueix l'autor més prolífic.

Però la peça mestra andorrana per excel·lència és el Pessebre Vivent d'Engordany, un muntatge escènic a l'aire lliure que va superar un repte d'una gosadia excepcional i sortosament d'un èxit sorprenent.

Cal recordar que la idea la va suggerir Valentí Claverol a l'Esteve Albert.

D'ell n'escrivia Josep Carles Laínez el 2011: «Si és usual recórrer al tòpic de la dificultat d'analitzar una obra de teatre, atès que es tracta d'un gènere amb un component audiovisual gens negligible, amb els muntatges escènics d'Esteve Albert el problema es duplica o triplica».

I d'ell en deixà escrit el 1997, el benvolgut Manuel Anglada i Ferran: «En la categoria d'activador cultural, dinamitzador abrandat, Esteve Albert –dramaturg, poeta, historiador i escenògraf de muntatges històrics, tradicionals (religiosos o mitològics), llegendaris– és en aquest darrer exercici, muntatges escènics, on haurà de bolcar tota la puixança de la seva creativitat, la força del seu convenciment, la facilitat per a resoldre rivalitats personals antre els seus addictes, tot plegat a fi de posar en escena els personatges idonis: el protagonisme popular».

Amb el Pessebre Vivent d'Engordany, el nostre autor i també actor, si s'ésqueia, va trobar un reducte fantàstic, una mena de centre d'operacions: meditació i estudi de projectes. En una estada del 1955 fins a la seva mort, el 1995 (40 anys i mig, la meitat de la seva vida) va gaudir de l'amistat sòbria i ferma de molts andorrans, que sabia agrair, i per això es feu andorrà. Estava enamorat d'Andorra, sense amagar-ho ... En tot cas, com a escenificació albertiana, aquest pessebre com a tal creiem que és la millor de totes.

Però l'Esteve Albert fou molt més del que es pot dir i escriure en un article.

L'Esteve Albert fou un home avançat al seu temps i també universal perquè les seves recances i els seus somnis continuen sent actuals. La seva sàvia terralitat ens ha de fer reflexionar avui.

I ho pot continuar sent si en sabem aprofitar tot el que ens ha regalat.

«Amics, no sóc pas lluny, per acostar-me / he fugit del traüt i de la brega / i amb els meus fills he anat guanyant altura / a temps de recollir les tardanies / del viure essencial a la muntanya. / Cansat i fatigat, a reposar-hi / no m'hi avinc pas, Hores i mans em marquen / per a copsar el perfum de les grandalles / de la Vall d'Incles, veremar les rostes / i amorosir les pedres endaurades / del vell saber / que la desídia enruna./ Amics meus, sóc a Andorra i ara lluito / per la rosa silvestre de Canòlic. / Però a més, a Engordany faig el Pessebre / que és un néixer de nou entre cants rústecs. / Amics, fóssim al temps que no es corria / i hi havia sempre lleure pel viatge, / us diria: “Agafeu capell i manta / i feu camí muntanya amunt, que el Segre / després ja us portarà fins al Valira / i / en ésser a Encamp, podeu pujar a les Bordes, / on jo pasturo el xai cobert de nafres / que és el meu cor – torturat com el vostre / pel viure impietós dels nostres dies». 

Per a més informació consulti l'edició en paper.