• L'exemple sobre la plaça de Sant Julià que va esgrimir Bartumeu reprèn els arguments demagògics

Foto: EL PERIÒDIC

AA quins veïns afecta? Aquesta era la pregunta típica dels polítics de l'establishment en l'Andorra pre-constitucional .... una pregunta que vint anys de democràcia constitucional no ha estat capaç d'eradicar.

Seguint l'insistent consell d'un veí, després de sopar vaig seguir la retransmissió televisiva del Consell General del 3 d'abril; feia molt de temps que no presenciava els debats del representants del poble andorrà.

Es discutia la proposició de llei de modificació de la Llei 9/2003,de patrimoni cultural d'Andorra que ha de «garantir» un nivell acceptable de desprotecció del nostre patrimoni cultural; acceptable .... pels terratinents que constitueixen una de les elits de major poder polític del nostre país.

El primer que vaig sentir va ser el M.I Sr. Jaume Bartumeu, que defensava la presa en consideració de la proposició dels comuns. L'argument principal del conseller del grup mixt estava exempt de la mínima consistència jurídica i tècnica: la llei s'ha de canviar perquè uns «funcionaris integristes» l'apliquen malament.

No em va sorprendre, fa temps que observo com Bartumeu va a remolc del «pensament únic» conservador, el qual responsabilitza els funcionaris públics de gairebé tots els mals i també de les accions –i de les omissions– dels càrrecs polítics.

Gilles Sanson, en el seu informe de 1995 que li va encarregar el govern d'Óscar Ribas, analitzava el cas andorrà: «la classe política encara no ha sabut desenvolupar amb la seva administració una justa distància i relacions sanes, característiques d'un Estat modern (...) Els ministres són a la vegada absents i omnipresents, els funcionaris es senten abandonats i alhora molt vulnerables a les influències partidàries i als nepotismes» .

És veritat, el ministre de Cultura va estar absent el dia 3. Per inseguretat, convicció o oportunisme, no va saber, o no va voler, respondre els improperis que un conseller –amb una intervenció més pròpia d'un hooligan– va dedicar a un servei de l'administració general, pel crim de lesa majestat de resistir les pressions d'uns poders fàctics que no han volgut mai acceptar que existeixen límits al dret de propietat.

L'exemple sobre el deteriorament de l'entorn de la plaça de Sant Julià que va esgrimir Bartumeu reprèn els arguments demagògics de l'equip comunal d'Unió laurediana el qual, amb la legislació urbanística vigent, té les competències suficients per afrontar els suposats perills de ruïna, com també per exigir als propietaris l'execució de treballs de conservació.

Max Weber, pare de la burocràcia moderna, va establir fa més de cent anys els principis d'una administració pública democràtica, principis que són presents al Codi de l'Administració que varen promulgar els Delegats Permanents el 1989 i que, a hores d'ara, el Consell General no ha estat capaç d'adaptar, ni millorar.

Per a Weber el funcionari no és «el servidor personal d'un governant»; la complexitat i l'especialització de les relacions socials i administratives, fan necessària uns experts neutrals, «rígidament objectius» que actuïn sine ira et Studio, aplicant lleis i reglaments racionals, abstractes i generals. El sociòleg alemany, contraposava aquesta indiferència neutral de l'expert, al «cesarisme» del mestre d'estructures socials més primitives, obert a l'influx de la simpatia personal, del tracte de favor, dels privilegis, de la gràcia, de la gratitud i del tractament dels assumptes «cas per cas» (¿a quins veïns afecta?)

Les implicacions i conseqüències de la proposició de llei dels comuns van més enllà del tema de les competències sobre la cultura (aquí també és va equivocar el mestre constitucional Bartumeu): el model de gestió del patrimoni cultural que proposen els comuns és una clara involució a les pràctiques d'administració preburocràtiques basades en el fet que les tasques i deures administratius estan supeditades al manteniment dels privilegis d'unes jerarquies socials «intocables» (¿a quins veïns afecta?)

És una situació similar a altres ja viscudes, quan es tracta de lleis que han de regular la funció social de la propietat privada. Només cal recordar les tres ocasions en que els ministres de Medi Ambient han vist frustrada la seva proposta de portar al Consell General un projecte de llei d'impacte ambiental; els aprenents Antoni Puigdellívol, Xavier Jordana i Vicenç Alay van ser derrotats pels cèsars experts en el tracte de favor i en la defensa dels privilegis dels grans i petits terratinents (¿a quins veïns afecta?)

I és que, quan es tracta de conservar les velles regalies patrimonials, hi ha una absoluta sintonia espiritual i política entre la dreta neoliberal i la dreta estalinista.

Per a més informació consulti l'edició en paper.