• O qui defensava coses indefensables?

Entre els catedràtics que integraven el Tribunal que va examinar la meva tesi doctoral en Dret –La Reforma de les Institucions d'Andorra (1975-1981). Aspectes interns i internacionals–, a la Universitat de Barcelona el 29 de novembre de 1988, hi vaig trobar Pere Vilanova, a qui vaig tenir el plaer de tractar llargament uns anys més tard, perquè als dos ens va tocar seure entorn de la taula de la comissió tripartida encarregada d'elaborar el projecte de la Constitució del Principat.

En el torn de judicis emesos per cadascun dels catedràtics, Pere Vilanova em va aplicar una categoria anglesa –no recordo ara la seva denominació exacta– per assenyalar-me com una persona d'acció pública, però que al mateix temps filosofa i sistematitza sobre la seva acció des dels paràmetres de la ciència que la orienta. En Pere deuria classificar-me així a la vista del meu treball doctoral sobre la reforma de les institucions, perquè no em vaig limitar a explicar la història de la reforma institucional, sinó que tractava de raonar perquè aquell procés fou de mera reforma i no fou un procés constituent. La conclusió era que la inadequació entre determinats plantejaments de reforma i l'àmbit de les reformes efectivament adoptades responia al fet de la preexistència de dues concepcions oposades sobre la naturalesa de les institucions públiques del Principat perquè del reconeixement de la sobirania d'Andorra flueix lògicament la consideració d'Andorra com a Estat i, consequentment com a subjecte nat de la comunitat internacional. Pel contrari la consideració d'Andorra com a «territori depenent» implica la negació de la seva personalitat internacional i de la possibilitat de transformar-se en Estat de Dret. Els personatges que teoritzaven a l'Elysée d'aleshores no tenien la clarividència ni el coratge d'induir els seus patrons, i sobretot al Quai d'Orsay, a posar a l'hora del segle XX les velles doctrines del territori depenent, com ho feu més tard Jean-Yves Caullet.

He evocat la reforma institucional establerta pel Decret del 15 de gener de 1981, després de llegir l'article intitulat La Mitra d'Urgell i el seu amic Carlos Fabra, aparegut ja fa uns dies en la premsa andorrana. Penso que, quan es desqualifica sistemàticament la dita reforma, no es té present aquella preexistència de concepcions oposades, que impossibilità una renovació institucional en clau de sobirania –de sobirania andorrana òbviament–, de sobirania popular, de reconeixement de la personalitat internacional del Principat i, consegüentment, en clau d'Estat de Dret. Maurice Duverger justificà la inviabilitat de cadascuna d'aquestes claus «..en dressant contre elle le Co-Prince français, qui est évidentment opposé a l'idée de donner a l'Andorre un statut d'Etat» (M. Duverger, La réforme des institutions andorranes, pàg. 32). Aquella reforma representà un avenç en el terreny del que era possible en el marc d'algunes ments d'aleshores –Duverger dixit–. I també era una primera fase o una etapa convenient per a obrir l'opinió pública andorrana a favor de la idea constitucional, la qual, inclús en el referèndum de la Constitució de 1993, mostrava sectors reticents (24,3% de no participació i 25,8% de vots negatius sobre els vots vàlids). En relació amb el procés constituent l'article referit assevera en el seu subtítol que «la Mitra va jugar malament les seves cartes. Molt malament. Defensava coses indefensables». Penso que, ni per favorejar el sensacionalisme, no es permès contradir les dades contrastades fefaentment en fonts objectives i certes, principalment documentals, com és el cas d'aquestes asseveracions.

Qui va jugar malament les cartes? L'anomenat grup andorrà Europa, amb el qual l'articulista s'hi identifica, va manifestar als reporters designats pel Consell d'Europa, el 10.3.1988, una posició seva en els termes literals següents: «Le titre de Co-Prince devrait logiquement passer de l'Evêque d'Urgell au Roi d'Espagne.. » (Conseil de l'Europe. Assemblée parlamentaire, 18.4.1988, AS/ Pol (39) 20). A la vista dels continguts de la Constitució del Principat i dels acords amb els Estats veïns i amb la Santa Seu, hom es pot interrogar sobre qui defensa de coses indefensables.

La conclusió que extreuen els quatre raporters, que reberen les declaracions dels representants de la Mitra, és que «selon la thèse soutenue par la Mitra –thèse que les rapporteurs ont pu recueillir lors de leur entretien avec le Délégué Permanent episcopal– la souveraineté appartient au peuple andorran et les co-princes ne sont que des organes d'exercice de la souveraineté » (Conseil de l'Europe. Assemblée parlamentaire, 22.9.1989, AS /Pol (41) 8 rev). La sobirania andorrana era òbviament la base per a un Estat de Dret modern ratificat pel poble andorrà. Era això una cosa indefensable?

Qui és qui? Si l'autor de l'article es fa amb la documentació del Consell d'Europa i amb la de les institucions del Principat, penso que incorreria en un error supí, si persistís en atribuir a la Mitra el conferiment d'un rol, mandat, encàrrec o qualsevol cosa semblant al que fa Carlos Fabra. Vull presumir que potser ha sentit tocar campanes sobre la instrumentalització per a les seves naus que Robert Pontillon –amic i raporter afegit, a dit, per François Mitterrand als tres raporters inicials– va intentar fer unilateralment dels anomenats Amendements per Fabra enfront del Govern andorrà.

I en base amb la mateixa documentació penso que podria sorprendre's, en constatar que la redacció del primer punt de la Resolució 946 (1990), de l'Assemblea parlamentària del Consell d'Europa, configurador del procés constituent andorrà, respon fidelment a l'esperit i a la lletra de les tractacions tingudes pels Serveis de la Mitra amb els raporters en general i molt particularment amb els raporters De Puig i Stegagnini.

Per a més informació consulti l'edició en paper.