• Les administracions han de llançar un missatge clar que les cerimònies dels enterraments civils són fàcils
• Les reaccions i la repercussió de la cerimònia d'una confraria de templers

Foto: TONY LARA

Al darrer article comentava que amb l'arribada de la carretera a Andorra i a La Seu, a començaments del segle XX, moltes estructures socials van anar desapareixent, fent-se pols, com quan l'aire fresc pot entrar en un habitacle que ha estat clos durant molts anys. Això em fa pensar que si de cop, súbitament, la racionalitat s'imposés a la nostra societat d'una manera absoluta es produiria un terratrèmol tan gros que tanta inseguretat ens faria desitjar allò que volia l'integrisme espanyol decimonònic de «vivan las cadenas». La prudència, però, no ens pot impedir d'exigir unes quotes creixents de racionalitat en molts aspectes de la nostra vida, i perquè no, de la nostra mort

En aquests inicis del segle XXI, en una societat com la nostra, on un cert pluralisme democràtic ha anat impregnant les nostres actituds polítiques i socials, encara a llocs com a La Seu, en ple centre del Pirineu català, a la vora d'Andorra, les cerimònies funeràries civils, o fins i tot no estrictament catòliques, no han aconseguit normalitzar-se. Alguns em diran que l'hegemonia funerària pertany a l'Església Catòlica que avui en fa el centre de les seves actuacions religioses d'acord amb les audiències aconseguides. Alguns altres que hi ha famílies no practicants que prefereixen mantenir una intimitat total sense passar per cap cerimònia. Però n'hi ha d'altres que no perceben cap facilitat per part de l'Ajuntament, o fins i tot per part de la mateixa societat en general, per aconseguir unes cerimònies funeràries civils dignes. Aquesta darrera opinió penso que és la «que va a missa». Les famílies, en el moment de la defunció de la persona estimada no estan en condicions de navegar contra corrent, de forçar una situació quan et cau tot al damunt.

Plantejar aquest tema no respon a cap lleugeresa ni tampoc a cap posició ideològica radical. Respon a una necessitat cada vegada més sentida de tantes i tantes persones de mantenir una trajectòria vital no dirigida per cap orientació religiosa en especial. També respon a la necessitat social i personal de l'ús material de dos conceptes bàsics com són la tolerància i l'amor cap al proïsme. Aquests dos conceptes només poden deixar de ser retòrics si es viu en una societat civilitzada, en una societat on no passis gana –en el més ample sentit de la paraula– i on els teus fills puguin créixer i accedir correctament al món del treball i la cultura, on les persones grans comproven com en les etapes finals no han de desdir-se del que s'ha pensat al llarg de tota la vida.

En alguna ocasió algun responsable municipal m'havia arribat a dir que estem en un país lliure i que la gent pot organitzar-se la mort tal i com desitgi. Que ha anat a enterraments civils «molt macos» on hi ha hagut gran varietat de músiques i parlaments. No és això germans, no és això, cal que des de les nostres administracions locals es llenci un missatge clar que afirmi que les cerimònies dels enterraments civils són fàcils i basades en un protocol ben pactat entre l'Ajuntament i les empreses funeràries de tal manera que la família afectada no hagi de córrer ni un pas més que amb una cerimònia estrictament religiosa. Cada any que passa es fa més clara aquesta urgència.

Tampoc seria negatiu que per part de l'Església Catòlica s'oferís cerimònies funeràries obertes a totes les sensibilitats, cerimònies ubicades a llocs com la nostra estimada Catedral d'Urgell en una mena de pacte social que anés més lluny dels dogmatismes encarcarats de qualsevol banda. ¿És que no considerem totes les ciutadanes i tots els ciutadans de La Seu la Catedral com una cosa nostra, a part dels criteris precisos i concrets marcats pel Registre de la Propietat? Aquesta opinió espero que no sigui considerada una frivolitat. ¿És que la nostra societat pirinenca no ha girat durant molts segles entorn de les seves construccions religioses catòliques transcendint una i altra vegada el pur marc religiós?

El marc de la problemàtica exposada és complex i sobrecarregat de prejudicis. A l'administració local cal exigir-li, respectuosament, que deixi d'una vegada ben plantejada l'oferta d'enterraments civils. Als responsables de l'església local demanar-los, respectuosament, que incrementin per aquesta via les seves aportacions per a la construcció d'una societat més tolerant i oberta.

Economista