Visc sense viure en mi. D’entrada sona estrany. Ho va dir Santa Teresa de Jesús. Però en aquests temps de lògies maçòniques, templaris i inquisidors, ella i el seu braç incorrupte agafen protagonisme. Com si no haguéssim estat prou esporuguits pel temor provocat per la melena d’Aznar, la sang liquada de Lenin i les cuines que visita Chicote, ara ens fan sentir com un presoner inca presacrifici solar o un pacient que s’ha de sotmetre a una operació traumatològica a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Les fotos de la  cerimònia d’una confraria de templers, a Juberri, han tingut el mateix efecte que l’entrada, a la catifa vermella dels Globus d’Or, de Lena Dunham vestida per un daltònic i pentinada per l’estilista de Drew Barrymore o els dibuixos del kamasutra soviètic fets per Sergei Merkúrov, l’escultor estrella del leninisme.

S’han produït anuncis d’inquisició, de creuades, monstres, fogueres, bules papals, dret de cuixa, poderosos bruixots, vilania feudal, d’epidèmies mortíferes i, el que és més preocupant, invocacions al nacionalcatolicisme amb el pretext de prevenir-nos d’invasions de pobles huns, vàndals i gots, i despertars del Cthulhu de Lovecraft, un enorme monstre amb cap de pop o calamar, amb nombrosos tentacles i cos de drac, amb les seves respectives ales.

 A Espanya, ja fa temps que s’han posat en mans de Déu, sants i derivats, amb importants mostres de fervor cap a la Divina Providència. Així l’alcaldessa de València, Rita (Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita) Barberà s’ha encomanat al Sant Calze de la Passió de Jesucrist, com a motor turístic d’un ciutat que no forma part de la Ruta Mariana, la nova aposta d’Andorra Turisme. Mentre, encara ressonen els crits enfervorits de la ministra de Treball, Fátima Báñez a la verge del Rocío, demanant-li que ajudés el seu país a sortir de la crisi. El mes de gener passat, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz va explicar en una roda de premsa que Santa Teresa estava protegint Espanya i els seus ciutadans perquè poguessin superar les dificultats. Justament, la relíquia incorrupta del braç esquerre de Teresa va ser un símbol del franquisme, fins al punt que el general Franco, prèvia autorització eclesial, la va instal·lar al capçal del seu llit a la seva residencia del Pardo. Després li va imposar la insígnia Laureada de San Fernando, condecoració militar d’alt grau.

Però les coses, amb la democràcia, no han canviat gaire al país del sud. Recentment, un Reial Decret ordenava al Coronel en Cap de la Comandància de la Guàrdia Civil d’Algesires, la imposició de la Gran Cruz del Mérito de la Guardia Civil a la Marededéu del Pilar. Tot plegat et fa pensar a demanar hora a Dimitri d’Alfange d’Uvril, prestigiós vident resident a Aixirivall per saber què ens depara l’avenir o somiar a pujar a un monopatí volador com el de Marty McFly a Retorn al futur 2 i marxar ben lluny; tot i que no a Kansas, ni a l’Amèrica profunda. L’Església Baptista de Westboro ha anunciat que boicotejarà els concerts de Lorde als Estats Units per la seva defensa de l’homosexualitat. 

Ningú, però, no va muntar un sidral quan Ramoncín es va atrevir amb una versió del Come as you are, el duo Baccara amb Sorry I’m a lady o Rocío Jurado amb Feeling. Res a veure amb l’extraordinària actuació de la setmana passada de la monja italiana Cristina Scuccia amb el No one d’Alicia Keys a l’edició italiana de The voice. No cal dir que ha estat el blanc de l’ira de sectors ultraconservadors que tenen més mala llet que Carlos Cuesta presentant una tertúlia. I ja no et condemnen només amb el foc etern. Ara et regalen una entrada per al Berghain/Panorama de Berlín, el club tecno més infame del planeta o t’amenacen que deambularàs per l’espai, com un català independent, vestit amb un jersei d’esquiar, ulleres de pasta marró de 500 grams, bicicleta oxidada, aspecte d’homeless i amant de les cançons de Fleet Foxes i de les pel·lícules de Wes Anderson.

Hem d’adoptar precaucions, trobar antídots i tornar a aferrar-nos al braç incorrupte d’una monja com Teresa de Cepeda, simpàtica, viatgera i defensora de la dignitat de la dona dins l’Església que va deixar frases com: «De devocions absurdes i sants amargats, lliureu-nos-en Senyor». També deia a les novícies allò de «llegeix i conduiràs, no llegeixis i seràs conduït». No estic llegint però sí conduint i intentant trobar un lloc dissabte al matí en ple mercat a la Seu d’Urgell. Absorbit per les creences religioses i l’onada de fervor, me’n recordo del «San Agapito, San Agapito...encuéntrame un sitio». De tota manera, és més fàcil que em pugui aparcar que saber si Agapito era un sant amargat o no.

Per a més informació consulti l'edició en paper.