• La segona reflexió entorn al patrimoni és que no val a aigualir-lo. Cal distingir el que té vàlua del que no

La cultura, expressada a través del patrimoni cultural tant material com immaterial, és essencial en un àmbit territorial petit i muntanyenc amb poca massa poblacional, perquè el que n'assegura el contingut i l'especificitat no en pot ser la flamarada momentània i d'alta qualitat sinó la continuïtat, gairebé ininterrompuda o molt seguida, de la brasa, que en poca quantitat, es manté activa i va produint, a més del caliu permanent, eixarnoles, inesperats espetecs de foc que il·luminen i guien, com a petits fars.

Així a les restes materials prehistòriques del paleolític superior (12.000 anys a JC) descobertes a la Balma de la Margineda en què s'hi troben també restes del mesolític o epipaleolític (entre els 10.000 i 7.000 a JC) i neolític (entre els 7.000 i 3.000 a JC) hi cal afegir la tomba de Segudet del neolític antic, la Feixa del Moro a Juverri del neolític mitjà, el Roc d'Enclar i el Cedre a Andorra la Vella i la fossa de Prats i els gravats del Roc de les Bruixes a Canillo del bronze (3.000 a 1.000 a JC) antic, mitjà i final. Així com els elements trobats al Pui d'Andorra la Vella, al Mas de Ribafeta a Arinsal o al Pui d'Olivesa a Sant Julià de Lòria, a la mateixa època.

O bé i ja a l'edat del ferro (entre 1.000 i 0 a JC) les restes del Roc de l'Oral a Encamp i l'Arduix a Engordany i del Roc d'Enclar i el Cedre a Andorra la Vella.

Igualment s'hi poden afegir les restes històriques romanes al Roc d'Enclar i a l'església de St. Marc i Sta. Eulàlia d'Encamp i restes visigòtiques a St. Vicenç d'Enclar, al Camp del Perot a St. Julià de Lòria i a l'Arduix.

Pel que fa a restes romàniques i carolíngies, per tothom més conegudes, es poden citar les esglésies majors de les parròquies de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria, amb Santa Coloma i les esglésies menors de St. Joan de Caselles, St. Romà de Vila, St. Mateu del Pui d'Olivesa, St. Esteve de Juverri, St. Cerni de Nagol, St. Martí de Nagol, St. Jaume d'Engordany i St. Miquel d'Engolasters.

Amb les seves pintures, escultures, gravats, accessoris i complements.

Els Pariatges del 1278 i 1288. L'església i castell de St. Romà de les Bons. Tota la traça material d'estil gòtic en especial les pintures de St. Joan de Caselles i Sant Miquel de Prats. Casa de la Vall.

L'arquitectura tradicional de cases, coberts, bordes, orris, cabanes, molins i altres tipus d'edificis, camins i ponts. Les fargues i mines i el ferro forjat. El Manual Digest del 1748. El Politar andorrà. El barroc amb els retaules de St. Julià de Lòria, de la Massana d'Encamp, d'Ordino, d'Andorra la Vella, de la Cortinada, de Sta. Coloma i altres. L'arquitectura urbana i moderna, des de la coneguda arquitectura del granit, fins a la d'autor. Les escultures de Josep Viladomat i Massanas. Les fotografies de Guillem de Plandolit, de Josep Claverol, de J. Salvany, de Joaquim de Riba, d'Eduard Fornells, de Valentí Claverol, de Josep Alsina, de Francesc Pantebre, de Fèlix Peig i de Bartomeu Rebés, etc.

I molts altres esclats de patrimoni cultural abans dels anys 1980.

I dins dels béns culturals immaterials hi ha la història amb les traces èuscars de la toponímia andorrana. O el llegat dels andosins citats per Polibi a la seva Història i que el juliol del 218 a JC es varen enfrontar a les tropes d'Anníbal de pas cap a Roma. L'organització territorial, política i institucional del país que es remunta a més de mil anys enrere.

Els oficis tradicionals. Els costums, festes, tradicions, llegendes, festes majors, carnaval i gastronomia. La religiositat. Els lligams amb els entorns. La relació amb el medi ambient natural. Les onades dels emigrants (interns i externs) i els immigrants. Els casals andorrans a Besièrs i a Barcelona.

Les ràdios andorranes. La premsa escrita andorrana feta a dins i a fora del país. La pluralitat dels sistemes d'ensenyament comunal, congregacional, espanyol, francès, general andorrà i privat.

El traspàs d'una societat rural a una de serveis.

El cant coral, els Chors andorrans, la Coral Rocafort, l'Orfeó Andorrà i tants altres. El Centre Moral i Recreatiu d'Andorra. El Museu de Ciències Naturals d'Ordino de Xavier de Plandolit.

Les referències a Andorra per viatgers, excursionistes, artistes, fotògrafs, o altres, com F. de Zamora, F. Parrot, A. Thiers, V. Chaussenque, J. Ch. Langlois, G. Vuillier, E. Burnand, H. Meyer, F. Meaulle, le Chevalier de Roussillon, T. Junoy, J. Sans i Cadet, H. Castillon d'Aspet, L. Boucoiran, E. Lambron, A. Tonnellé, H. Russell, L. Jaybert, V. Vidal, J. F. Bladé, A. Laporte, A. Lequeutre, M. Gourdon, A. de Saint-Saud, Sutter-Laumann, H. Marcailhou d'Aimeric, G. Bentham, J. Erskine Murray, Lady Chatterton, F. H. Deverell, H. Gaussen, W. Lengemann, J. Ribière, J. Olivella, Ch. Richard Weld, M. Eyre, D. Mills, M. Nathan, H. Spencer, LL. Smith, H. Belloc, B. Newmann, O. Martí, J. Guilló i Casals, V. Almirall, A. Osona, J. Verdaguer, J. Guasch, A. Valls, B. Ulrich, P. Madoz, F. Ferrater, LL. Dalmau de Baquer, J. M. Sànchez de la Campa, J. Mestre i Folch, F. Pi i Margall, LL. I. Fiter, S. Thos i Codina, J. Avilés i Aznar, S. Casañas, F. de los Ríos Urruti, J. Trias i Giró, J. A. Brutails, J. Carvajal y de Hue, J. Miret i Sans, J. Benlloch i Vivó, J. d'Ussell, V. Dujardin, J. M. de Riu i Fillart, F. Regnault, Cau-Durban, J. Aladern, J. Masferrer i Arguimbau, C. Fraginals, M. Monmarché, A. Vilar, S. Armet i Ricart, J. M. Guilera, M. Chevalier, Labouche, F. Portella, I. Sandy, J. Mir, J. Dieuzaide, F. Bordas, J. Soler, C. A. Torras, LL. M. Vidal, E. Moya, Piqué, E. Jové, R. Flaquer, Borràs, J. Biosca, P. Fabra, P. Casals, A. Griera, M. Utrillo, F. Borràs, C. Martinell, J. Puig i Cadafalch, J. Danés, J. Bonet, A. Borrell, J. Margarit, D. Escorsa, J. M. Sostres, M. Vidal i Guitart, J. Miró, M. Martí i Pol, S. Espriu, A. Bartra, J. Pla, N. Yepes, M. Caballé, L. Sampedro, J. Goytisolo, A. de Larrocha i altres, han ajudat a forjar un nom amb unes particularitats que han contribuït a configurar la percepció d'Andorra des de l'exterior.

La filatèlia a través de la Posta francesa i de Correus espanyols han projectat també l'Andorra patrimonial, tot i que per qüestions de sobirania nacional en calgui recuperar la titularitat i solucionar el conflicte existent davant la Unió Postal Internacional.

El desenvolupament del comerç i el turisme han conduït a la progressiva conscienciació i redescoberta del patrimoni cultural i a la creació de noves necessitats.

A part de la música tradicional cal comptar amb les composicions d'Enric Marfany i Bons, Enric Marfany i Gasset, Joan Roure, Daniel Areny i Natàlia Solà. I amb les agrupacions teatrals.

A nivell plàstic cal tenir present l'obra de Sergi Mas, Francesc Galobardes, Carme Mas, Jaume Puig, Carme Massana, Modest Guillamet, Manuel Pallarés, Agustí Ríos, Àngel Pla, Jaume Saumell i altres.

Els escriptors i intel·lectuals del país com B. Riberaygua, M. Palau Martí, E. Albert, M. Anglada, J. Cassany, E. Bonell, LL. Capdevila, j. Riera, B. Rebés, A. Aristot, N. Orobitg, M. Lladó, J. Brugat, R. Marsol, M. Baïche, C. W. Danjou, C. Baraut, F. Pantebre, S. Mas, P. Canturri, R. Tamarit, M. Vila i altres.

De fet el país, gairebé sencer (el 90%) és patrimoni natural i, com a paisatge, patrimoni cultural.

Ser conscient, reconèixer i saber incorporar aquest patrimoni a la vida social, política i econòmica diària és clau per Andorra i el seu futur.

La segona reflexió entorn al patrimoni és que no val a aigualir-lo. Cal saber distingir el que té vàlua del que no en té i ressaltar, per sobre de la resta, allò de destacable, autèntic i que val la pena conservar. Cal actuar decisivament per a protegir poc i bé. Voler abarcar molt serveix finalment per no aconseguir res o poc de destacable. Concentrar els esforços. Vigilem a no banalitzar el que és bo, el gra i no l'envoltem de palla. Ressaltem el que té valor, que destaqui clarament, per contrast, i no l'embolcallem de mimetisme. No ho hem d'acceptar.

Això, que es vigila en la presentació de les peces dins de les instal·lacions culturals, no s'està seguint quan es passa als exteriors i entorns de protecció dels monuments.

La tercera reflexió és no tenir por al patrimoni. Cal fer una tasca de divulgació i difusió d'aquest per recuperar símbols, grafismes, estètiques i mites, amb els quals la nova Andorra es pugui sentir atreta i relligada. Vincular el patrimoni a les noves generacions és vital per al futur d'Andorra. Hem de saber portar el patrimoni dins les llars andorranes i les escoles amb normalitat però amb constància i intel·ligència, jugant-hi. Tota la imagineria del passat ens pot servir per a posicionar-nos a la nostra època i situar-nos territorialment, incorporant els monuments, els paisatges i els nuclis tradicionals que ens acompanyen, que valen la pena.

Només hi hem de parar atenció i l'hem de saber veure. L'hem de fer saber veure. Cal revaloritzar el patrimoni i per això cal revisar i superar la llei del 2003 amb una llei incentivadora i seductora. I deixar per l'últim castigar i preveure sancions als incomplidors. L'any vinent farà 10 anys. És hora de fer un pas més endavant.

I des d'Andorra hem de saber divulgar i fer conèixer l'obra que es troba en els museus de la resta del món i fer convenis perquè puguin ser exposades allà on avui es troben. La recuperació no és al nostre abast i sí que ho és la divulgació.

Intercanviar i cedir obra a altres museus perquè ens facin d'expositors i donar a conèixer l'obra del país, no és cap banalitat.

La llei del patrimoni cultural d'Andorra va preveure la realització de 66 entorns de protecció. Avui se n'han fet menys de 10. El problema no ha estat ni de diners, ni de temps, perquè hi han hagut els dos durant aquests darrers deu anys. És la quarta reflexió.

La incapacitat demostrada pels responsables polítics en aquest tema demana la seva reconducció clara i decidida en concertació amb els comuns, els quals també haurien de realitzar els plans especials dels nuclis tradicionals de les seves parròquies.

La cinquena i última reflexió és que cal continuar i incrementar les iniciatives que uneixen els interessos públics i els privats. Concretament realitzar una política museística oberta, global i decidida per incrementar els ja prop de 20 museus (públics, parapúblics i privats en menys d'una tercera part) existents al país i les seves relacions i complicitats, recolzant-los i permetent que les importants col·leccions privades puguin ser exposades de manera permanent. Tenint en compte que tota l'Administració pública suposa un 25% del PIB i el 75% restant la iniciativa privada, hi ha encara un marge molt important de creixement, de sumar esforços des del sector públic amb el sector privat. En aquest sentit seria desitjable obrir parcialment i per fases el Museu andorrà d'art i cultura (MAAC) en les instal·lacions abandonades de l'edifici de bombers al centre d'Andorra la Vella (uns 5.000 m2) que permetrien, amb poca inversió comparada a un museu nou de trinca, tenir una instal·lació cultural mínima però digna (que ja ens toca després de 50 anys d'espera, en que es va obrir el Museu al cap de casa de Casa de la Vall). Material per a exposar-hi n'hi ha, de bo, i suficient, com es va demostrar en l'exposició Andorra: un profund i llarg viatge, que va sorprendre tothom que la va veure.

Si a aquest nucli inicial s'aconseguís poder sumar-hi, ni que sigui temporalment o no, en el mateix espai físic o no, les col·leccions privades d'art que hi ha al país començant per la de Crèdit Andorrà, d'altres bancs i particulars, d'una qualitat remarcable i envejable, almenys en el nostre entorn pròxim, el contingut d'aquest museu seria encara més notable.

Tots sabem que el nostre petit país mai podrà ser un país gran, però també som conscients que amb la unió de tots podem mirar de fer grans coses. La vocació de país turístic i de serveis la tenim tots, només cal demostrar-ho fent actuacions coherents amb el que desitgem. La nostra dignitat i la de les generacions futures ho espera. La cultura pot aportar el seu gra de sorra en un moment que no sobren els recursos. Recordem sinó el paper de detonant que va suposar el Pessebre Vivent d'Engordany, organitzat per l'Esteve Albert els anys 1955 al 1960, per a l'inici del turisme d'hivern a Andorra i la traça que n'ha deixat en l'imaginari col·lectiu andorrà. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.