Foto: EL PERIÒDIC

Hi ha tant de què parlar, de coses sèries, de sentiments, de fets, de feina, de les notícies internacionals, del país, de política, d'amics, de lluita, de records, de present, de passat o de futur. I no menystinc les paraules, al revés, per a mi un discurs ben armat és signe de coherència i d'honestedat; però hi ha dies, que en lloc de parlar, necessito veure què hi ha, escoltar, sentir... I no hi ha moment més idoni per fer-ho, que en aquests dies de primavera. Caminar, aixecar la mirada i veure de nou les roses flors dels ametllers, sentir la seva olor. És com escoltar la bona música, aquella que sense voler te l'emportes tot el dia, xiuxejant mentre camines.

Un reflex d'aquesta música és la veu de la Sílvia Pérez Cruz. Segur que la coneixen; el meu pare me la va presentar fa uns tres anys i d'ençà llavors, la mantinc en el meu repertori. El més fascinant en conèixer-la és veure de nou la impressionant feina que han fet els seus pares, doncs d'ella canta les seves lletres i d'ell la seva música. Si l'escolten se n'enamoraran de la seva veu, dels músics que l'acompanyen, com de la seva lletra. I diu així, Vestida de nit: Pinto les notes d'una havanera blava com l'aigua d'un mar antic. Blanca d'escuma, dolça com l'aire, gris de gavines, daurada d'imatges, vestida de nit. Miro el paisatge, cerco paraules, que omplin els versos sense neguit. Els pins m'abracen, sento com callen, el vent s'emporta tot l'horitzó. Si pogués fer-me escata i amagar-me a la platja per sentir sons i tardes del passat, d'aquest món d'enyorança, amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom. Si pogués enfilar-me a l'onada més alta i guarnir de palmeres el record, escampant amb canyella totes les cales i amb petxines fer-li un bressol. Els vells em parlen plens de tendresa, d'hores viscudes amb emoció. Joves encara, forts i valents, prínceps de xarxa, herois de tempesta, amics del bon temps. Els ulls inventen noves històries, vaixells que tornen d'un lloc de sol. Porten tonades enamorades. Dones i Pàtria, veles i flors. Si pogués fer-me escata i amagar-me a la platja per sentir sons i tardes del passat, d'aquest món d'enyorança, amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom... I és que no puc oblidar-te. Si pogués enfilar-me a l'onada més alta i guarnir de palmeres el record, escampant amb canyella totes les cales i amb petxines fer-li un bressol. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.