IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

Entre els meus alumnes d'anglès, sempre hi ha hagut molt pocs adolescents. Pel tipus de negoci que tenim –classes a domicili i per tant, predominantment a la seu de les empreses–, ens hem especialitzat en adults des de fa anys. El meu contacte amb les noves generacions se sol limitar a la meva filla, alumna de segon cicle de l'escola andorrana, i els seus amics. Tanmateix, sí que tinc alguns alumnes preuniversitaris. Un d'ells és un apassionat de la música electrònica. En el curs de les classes de conversa, m'ha arribat a parlar de la progressive house music. Així, per referència seva, he arribat a escoltar Dragonfly de Dash Berlin i Carita la Niña. M'explica els conceptes, em mira de reüll i percebo que el fet de ser dues vegades i quart més gran automàticament em desqualifica com a l'oient potencial de big room. En realitat, malgrat l'edat, el gènere no em desagrada, tot i que és cert la meva relació amb la música, freda i distant, em desqualifica com a oient potencial de pràcticament qualsevol cosa.

El temps és una cosa curiosíssima. Suposo que ja sabeu que sempre m'he interessat per la vida eterna. M'he trencat el cap intentant imaginar com hi cabríem, dins el món de la vida eterna, els representants de diferents generacions que hem arribat a assolir, en diferents èpoques històriques, la mateixa edat. ¿Com s'entendrà aquell qui feia els quaranta anys l'any 1977 amb el qui els farà l'any 2015? Tots som humans, tots passegem sobre dos peus, però el nostre temps ens ha format, encara més que la geografia. Aquí, a la Terra, coincidim «disfressats» de joventut, maduresa i edat avançada que corresponen als nostres rols en cada moment. Un cop acabin cancel·lats els anys i les distàncies, ¿ens entendrem amb els nostres rebesavis i rebesnéts? ¿Sabrem coexistir amb esquites, romans i egipcis? Com qualsevol aficionat a la lectura, sovint m'he identificat amb els escriptors de les altres èpoques. Mai no he arribat a saber si la meva percepció dels seus escrits coincideix amb la seva intenció. Ens fem una idea del que hauria d'haver sigut la gent de les altres èpoques, i se'ns fa extremadament difícil canviar-la. És ben coneguda la reacció al famós egiptòleg del segle XVIII, Jean-François Champollion, al Papir de Torí, aquella mena de Playboy amb còmics que data del segon mil·lenni abans de Crist. ¿Com eren, els egipcis, aquell poble que s'interessava més per l'existència fora del temps que a l'interior d'ell, més per la resurrecció que per la vida? ¿Com veien els seus déus de cap de xacal encarregats de pesar les ànimes dels morts aquells qui conreaven la planta aquàtica que servia de base pels papirs que omplien amb problemes matemàtics i descobriments de la ciència mèdica? Sigui com sigui la imatge que en fem a base dels seus papirs i tombes, ens semblen o bé més savis o més primitius que nosaltres. Mai ens trobem en peu d'igualtat amb els segles passats.

He posat la cançó de Dragonfly a la meva filla. Li ha agradat. No he preguntat per què. Té els seus gustos, molt definits, sovint distints dels del seu pare i dels meus. També hem anat a veure una pel·lícula de dibuixos animats de Peabody i Sherman on els protagonistes viatjaven a diferents èpoques de la història en una màquina del temps. Com no, també van visitar l'antic Egipte, parlant des del cap enorme d'Anubis al poble dels monuments funeraris obsessionat amb els insectes. I en l'esperit dels dibuixos animats, se'n van escapar sans i estalvis.

Per a més informació consulti l'edició en paper.