• No es pot penalitzar als que mantenen durant anys projectes demostrats útils i de qualitat

Foto: EL PERIÒDIC

La reforma de l'Estat andorrà, covada des de feia més de 100 anys i preparada des dels anys 1970, conduí finalment a assolir la Constitució de 1993, el reconeixement internacional d'Andorra com a 184è membre de l'ONU, la recuperació de la sobirania pel poble andorrà i la modernització de la seva estructura estatal.

Així es va passar del 1973 amb un pressupost de despesa de l'Administració general que suposa del 6 al 7% de la renda nacional bruta (Bricall 1974), a una del 15,4% l'any 1996 fins arribar a l'entorn del 25% el 2010 (Crèdit Andorrà 2011). Aquesta despesa expansiva també va ser copiada pels comuns o l'administració comunal en una rivalitat estranya per tal de no perdre competències ni hegemonia territorial front el procés de centralització política que es produirà en l'Estat per la creació del Consell Executiu el 1981 i del Govern el 1993.

A aquesta transformació política radical, singular i excepcional sobre un territori de 464 Km2 d'alta muntanya organitzat en set parròquies o regions amb unes tradicions i administracions pròpies fruit del seu aïllament secular, cal afegir-hi la transformació econòmica soferta en els darrers 50 anys que ha comportat el pas d'una economia rural a una de serveis amb una renda per càpita el 1970 estimada en 2.332 dòlars, que el 1990 era de 2.145.931 pessetes i el 2010 de 31.006 euros (PIB per càpita). Amb infraestructures i serveis d'una societat moderna que ha trencat l'aïllament a tots els nivells. I també cal afegir-hi el tercer component d'increment poblacional accelerat que l'ha fet multiplicar per 16 en 70 anys passant de 5.291 habitants el 1944, a 19.545 el 1970 i 85.015 el 2010, havent-se arribat en algun moment a una població no nacional de prop del 80% del total, sent avui entorn al 60%. Conviuen al país prop de 90 nacionalitats diferents algunes com l'espanyola, la portuguesa, la francesa, l'anglesa, la filipina i altres amb un nombre important de residents.

En aquesta situació, el model tradicional de generar i transmetre la cultura esdevé obsolet i en lloc de fomentar i potenciar unes noves estructures arrelades a la societat civil, es procedeix a la seva substitució i assistència. La societat civil que era l'encarregada i la principal gestora de la cultura, a través d'associacions diverses, dels joves, dels capellans i mestres locals serà progressivament substituïda pel Consell General primer i per Govern després, afegint-s'hi finalment els comuns en l'àmbit parroquial, rivalitzant entre ells i marginant les associacions existents que hauran, en la majoria dels casos, d'aixoplugar-se sota els comuns, passant a ser-ne dependents o del Govern a través de fundacions mixtes o simplement per accés a subvencions.

Tot i així una part d'acció de la societat civil continua existint, manifestant-se amb diversa activitat i desenvolupant-se al marge de les administracions públiques que han entrat, inconscientment o no, en competència amb aquesta, perdent de vista i confonent el seu rol davant les associacions, fundacions i voluntariat cultural en general, en un plantejament immadur de voler substituir la societat civil en lloc d'acceptar de motivar-la i fer-la desenvolupar adequadament i ser el garant d'unes polítiques que arribin on han d'arribar, segons un model previ establert adaptat a la realitat i als anhels del país. La insostenibilitat del camí emprès volent substituir-se a la societat civil, professionalitzant la cultura competint deslleialment amb ella i duplicant serveis o accions, obliga a fer un replanteig urgent de la situació i a dissenyar un model coherent que inclogui tots els possibles i desitjables agents, en conegui els àmbits i continguts d'actuació i n'arbitri les regles del joc, posant a l'abast mitjans i la part de recursos possibles o altrament ordeni el sistema d'obtenir-los o conduir-los des d'altres àmbits. Les administracions públiques han de facilitar la vida a tots els agents, promotors o dinamitzadors culturals però especialment al voluntariat organitzat en associacions o fundacions sense ànim de lucre, així com als creadors i transmissors o recreadors culturals.

Les administracions públiques han de ser coherents i constants en els seus plantejaments responent a un model predefinit i clar, el qual han de donar a conèixer per a ser transparents i eficients i saber crear les sinèrgies necessàries per optimitzar tots els recursos i mitjans. I creure profundament, i no oblidar-ho, que estan al servei dels ciutadans. No es pot penalitzar als que mantenen durant anys projectes demostrats útils i de qualitat perquè no hi ha recursos i es vol primar la novetat. No es pot ofegar a les associacions burocratitzant absurdament les demandes i justificació d'aquestes, sobretot quan són segones subvencions, quan ja hi ha un coneixement de l'associació o els agents. No es poden atribuir subvencions a partir de fórmules matemàtiques, hi ha d'haver l'expressió clara d'una política cultural concreta, sense eufemismes.

Les administracions públiques no poden acabar la seva feina recolzant al voluntariat només amb les subvencions. Poden oferir molts altres mitjans (ajuda al funcionament, cobertura d'assegurances, locals socials, exempcions tributàries, o l'ISI per publicacions, suport a Internet, suport a la impressió, gestió, emmagatzematge i distribució de les publicacions, oferint-los espais en els mitjans públics audiovisuals, etc) lligant complicitats amb les associacions, traspassant-los-hi o delegant-los-hi la gestió de serveis públics en sintonia als seus objectius i confiant-los la gestió de museus o patrimoni públic.

Però d'una manera més concreta i més ençà de la racionalització i establiment d'un model de gestió de la cultura, en funció d'unes polítiques culturals determinades, hi ha una manca general de recursos econòmics destinats a la cultura. Tant a nivell dels pressupostos de l'estat com a nivell legal per establir l'obtenció de mitjans indirectes com a través del mecenatge o altres accions que es troben per desenvolupar.

La percepció de la cultura com a quelcom accessori, espectacle o divertiment, per la classe política ha de canviar si no volem trobar-nos a la cua dels països, amb els que no tenen dos dits de front ni cap mena de visió ni previsió de futur. La cultura, com l'educació i els esports, entesos com a cultura de l'esport i no com a espectacle, event o reclam turístic, constitueixen un bressol i mirall de formació per a totes les generacions dels ciutadans als quals cal oferir el millor per a poder, després, també rebre d'ells el millor. La cultura aporta a la societat l'impuls necessari per a ser capaç de pujar nous graons en el seu desenvolupament i evolució endavant.

En un país petit sense recursos, com Andorra, és essencial la formació dels seus recursos humans per a ser competitius, en un món accelerat, que no ens espera.

En els darrers 30 anys la cultura, al Govern, s'ha trobat dins de qüestions socials, educació i esports, amb educació, amb joventut, amb afers socials, amb turisme, amb afers exteriors i cooperació, amb el portaveu, el desenvolupament econòmic, turisme i universitats. Tot aquest desgavell conceptual canviant reflexa la manca de model polític per a la cultura dels caps de Govern successius així com les petites vanitats dels seus ministres.

Amb sis ministeris deixant a part Presidència i cap de Govern hauria de ser suficient per a fer front a tots els àmbits de govern d'un país. I aquests haurien de trobar-se en igualtat o equilibri econòmic d'un 15% del total del pressupost. Una administració sostenible d'un estat hauria de considerar la paritat de recursos per a cada àmbit. ¿Qui diu que és més important Ordenament Territorial que Salut, Treball i Benestar Social? ¿Qui diu que Educació, Cultura i Esports es més que Exteriors, Turisme i Economia o al revés? ¿Qui diu que Justícia, Interior i Finances ho són més que el Medi Ambient, l'Energia i l'Agricultura? Sobretot en un món globalitzat com l'actual i per tant canviant i gens estable. Les necessitats excepcionals en qualsevol dels àmbits per sobre del que toca hauria de contemplar-se a través de la recerca d'aportacions singulars o contribucions especials.

¿Per què la cultura a Andorra va tenir una efectiva inversió del 1,19% del pressupost general el 1997 i l'any 2012 només està pressupostada una inversió del 0,8%? ¿Qui ha dit, i en què es basa per dir-ho, que avui cal al país un 32,77% menys de cultura que fa 15 anys, quan té més d'un 15% de població? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.