Foto: il·lustració de jordi casamajor

Quines ganes que tinc de fer publicitat al restaurant on m'han passat els fets que us estic a punt d'explicar! Una publicitat positiva: un lloc acollidor regentat per una família, gent amable, menjar deliciós i la relació qualitat-preu correcta. En tot cas, ahir vam anar a sopar: jo, marit i filla. Cap al final del vespre, vam començar a conversar amb el propietari del restaurant. Va preguntar al meu home si sóc francesa. «Bé, per l'accent i tot això he pensat que és francesa». «Sóc russa», vaig dir. «¿Com diu?», «és russa», va confirmar la meva filla que és petita i per a la qual la meva procedència exòtica és un motiu d'una alegria constant. El senyor va processar la informació i va continuar preguntant al Jordi: «I ¿l'has anat a buscar allí?». «E-o, -–vaig protestar–, ningú m'ha anat a buscar enlloc!». L'home del restaurant em va mirar com si estigués intentant descartar la idea que «algú altre» m'hagués anat a «buscar» abans que m'hagués conegut el meu home, i va continuar parlant amb el Jordi: «Molt bé, molt bé! Són molt fidels...» A falta d'arguments, vaig fer un somriure idiota.

Ni la memòria d'un magret fantàstic i bé de preu que acabava de menjar podia amb la meva depressió. «No sóc cap lloro comprat a La Rambla! No m'han triat per les meves qualitats!». El meu home, com de costum, intentava treure ferro a l'assumpte: «Tranquil·la, és un tòpic». Sí, és un tòpic. Però no hi ha res pitjor que nàixer dona, «de classe baixa i d'una nació oprimida», com escrivia la inoblidable Maria Mercè Marçal. O és alguna cosa que tinc a dins, que no em deixa acceptar-ho: no ho suporto quan em tracten com a una propietat. «¿Què li costava preguntar-me a mi d'on sóc?». «Està jubilat, potser no sap com va el món...»

I, ¿com va el món? Entre el 8 de març recentment passat i altres esdeveniments, no paro de pensar en el paper de la dona a la societat, tan discutit i tan poc definit. Hi ha gent, hi ha dones, amb una personalitat que encaixa perfectament amb el que s'espera d'elles com a dones. N'hi ha d'altres que es coneixen més per les seves idees, per la seva lluita política o ideològica, per la seva feina, però sempre hi ha un intent de veure-hi necessàriament algun (sovint totalment ocult) costat masculí, o alguna cosa que no casa del tot amb el seu prominent rol social. Amb les dones dels altres segles, sigui de la història, sigui de la ficció, el tema és encara més trist. Per alguna raó, tenim més facilitat per recordar cortesanes fidels als seus amants (com la famosa dama de les camèlies, una jove bonica sense altre ofici que el sexe, sempre acompanyada amb una branca de flors de la planta de te) que a les grans escriptores o científiques. A Rússia, el país on el paper de les dones tradicionalment i sempre ha sigut més públic que a Europa, el país on una dona (Ekaterina Dashkova) va ser la primera directora de l'Acadèmia de les Ciències, on una dona (Aleksandra Kollontai) va ser la primera ambaixadora del món, on els noms de Tsvetàieva i Akhmàtova són indispensables per a qualsevol coneixedor de la poesia, hi ha més masclisme que enlloc. I aquí... estem molt bé, aquí. Fins al moment quan se'ns recorda que si venim de fora, per la nostra suposada minsa condició econòmica, no som res més que un afegit dels homes, que hem de pertànyer al reialme dels nostres amors.

Per a més informació consulti l'edició en paper.