Foto: il·lustració de jordi casamajor

Quan era petita, vivíem rodejats de flors, però la única flor políticament correcta eren els clavells vermells. Era la flor de la Revolució d'Octubre (l'aniversari de la qual se celebrava el 7 de novembre), la flor de la victòria a la Gran Guerra Patriòtica (el nom que donen els russos a la Segona Guerra Mundial), l'etern símbol de la sang vessada per la llibertat. Encara tinc una mica de respecte paorós cap als clavells. Per molt que els perfumers afirmin que la seva olor ajuda a reconciliar-se amb les contradiccions de l'univers, l'associo amb les desfilades militars i amb els cementiris, amb la tomba del Soldat Desconegut.

En la història forana, em fan pensar en el terror jacobí, en les robes dels aristòcrates francesos de camí a la guillotina. Mai no he arribat a acceptar els clavells en el seu paper del missatger de l'amor apassionat, més aproximat a l'esperit llatí dels clavelitos de mi corazón. Sempre seran, per a mi, la flor dels revolucionaris dels ulls de vidre, la flor dels fanàtics de la victòria, dels canvis, del millor futur i de «tot el cel cobert de diamants», com deia un dels personatges de Txèkhov. I és clar, també la flor de la revolució portuguesa, un cop d'estat, de fet, però amb un bon final.

Quan era adolescent, tothom tocava la guitarra. Entre les cançons que cantàvem, n'hi havia una que parlava d'un soldat, aquell que ho entenia tot literalment. «Tots els camins van a Roma», li deien, i feia camins i camins, però no hi havia manera d'arribar-hi. Un dia va decidir de fer el camí a Roma sol, sense fusell, sense que se li mirés com a enemic, però de seguida el va disparar el seu propi comandant. Era una cançó pessimista: quasi totes les nostres cançons eren tristes. El camí a Roma era, per a mi, el pelegrinatge d'una ànima desesperada de morts i més morts, un camí cap a la pau en un món on sempre es creu que, en les paraules d'un personatge d'Andrei Platonov, «s'ha de matar a tots els dolents, perquè de bons n'hi ha tan pocs».

En tot cas, jo entenia a aquell soldat: jo també tenia l'habitud d'entendre-ho tot literalment. Em deien que vivia en un país democràtic i lliure, i pensava que vivia en un país democràtic i lliure. Em parlaven de l'amistat entre els pobles de la Unió Soviètica, i encara crec en l'amistat entre tots aquells pobles, com si vinguéssim d'un tronc comú invisible, d'una mena de jardí espiritual de la mena que descrivia, en vers, Jacint Verdaguer: «i el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,/ i el llir de flor vermella germana del clavell». Ja sé que molts dels ex-pobles soviètics ja no es poden ni veure, ja m'han explicat que els russos havíem colonitzat enormes territoris sense demanar què en pensava la població autòctona, ho sé: però no em puc desfer de la idea que una guerra entre nosaltres seria més desastrosa i més cruel que qualsevol altra guerra, perquè anys de lligams històrics ens han fet immensament propers.

Avui he llegit una petició dels russos i parlants de la llengua russa residents a Ucraïna al president de la Federació Russa que explica que viuen en pau i no necessiten que els altres estats defensin els seus interessos. En aquell moment, hi havia 113063 signatures; cada minut s'hi afegien noms. L'altre significat del clavell és el de la flor de l'amor cristià. Som fràgils. Som germans. Que es conservi la pau. Que no es destrueixi el nostre jardí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.