• Hauríem de fer autocrítica de si realment hem posat tots els mitjans que calen en la formació

Foto:

Els jocs olímpics d'hivern a Sotxi 2014, han passat però no ens han deixat indiferents. Més que en cap altra ocasió anterior, els sis participants andorrans, Kevin Esteve, Mireia Gutiérrez, Lluís Marín, Marc Oliveras, Laura Soulié i Joan Verdú, ens han fet seguir les proves en què han participat, a més del desenvolupament general dels jocs i cadascú en les especialitats que més li agraden o que han resultat més brillants, sonades o simplement divulgades pels mitjans de comunicació.

Si bé la sort olímpica no ha acompanyat Andorra, ni als nostres representants, el balanç no es pot considerar negatiu. És cert que els resultats no han estat els esperats en cinc dels sis atletes però les dues lesions de Kevin Esteve i de Joan Verdú lluny de ser un fracàs o atributs de la mala sort són prova de coratge i de que no s'han arronsat. Igual consideració es pot fer de Lluís Marín que hi participava després d'una lesió de la qual encara no s'havia recuperat del tot.

La joventut de tots ells i per tant la inexperiència i d'aquí la dificultat de saber gestionar els propis nervis, la pressió de l'entorn, el coneixement de l'estat de les pistes i la neu, els riscos, els propis estats físic i mental, són les millors lliçons, també olímpiques, de cara als propers jocs i a la seva evolució personal com a esportistes.

Ens podem i hem de sentir orgullosos de la participació andorrana als jocs d'hivern de Sotxi perquè no hi ha faltat coratge.

I amb ell, la ràbia i l'orgull de saber que s'havien preparat per a fer ho millor. I que el sacrifici que han realitzat durant els anys de preparació previ no ha tingut la recompensa que en pensaven.

Aquestes són les altres lliçons olímpiques que s'obliden sovint i afecten a la majoria d'atletes.

Per poder guanyar, i a nivell olímpic s'ha de saber perdre. I a més no una sola vegada sinó unes quantes, les que faci falta.

I saber perdre vol dir tenir constància, tornar-se a aixecar, continuar esforçant-se i no desanimar-se, ni renunciar. És a dir saber-se reanimar quan les coses no han sortit bé o quan hom es troba al fons del pou, amb una lesió.

Fins i tot quan l'entorn mediàtic ens abandona.

El Joan Verdú, el més jove de la colla ho té clar: «...ha estat dur arribar fins aquí ... No he sortit molt ben parat de l'experiència olímpica, però sempre es treuen coses positives. Ara toca lluitar un altre cop».

L'aportació econòmica del Govern i de tota la societat andorrana en suport a la presència olímpica és no res comparat amb el seu retorn social i encara molt menys en relació al sacrifici i esforç, en temps i diners, que suposa la preparació individual a cadascun dels esportistes que han arribat a nivell olímpic. Sense oblidar als que també hi han arribat i no hi han pogut ser presents per limitacions econòmiques o de qualsevol altre tipus.

Hem de ser més generosos i saber reconèixer als nostres olímpics i esportistes en general, que competeixen als més alts nivells i ho fan, sobretot des d'una situació no professional i en representació d'Andorra, del nostre país. Mai com enguany havíem tingut tants representants i de tant nivell. Perquè tots som conscients del seu nivell i de les possibilitats que tenen gràcies a unes trajectòries brillants i treballades i que si saben no desesperar, i continuar amb constància i confiança, donaran el seu fruit. Perquè ja n'han donat proves d'aquests fruits en altres competicions amb resultats que mai abans havien pogut ser, ni tan sols suposats.

Que no es preocupin els crítics que la primera censura se l'estan fent els mateixos esportistes. Les seves declaracions després de les proves ja en deixaven constància.

Però també potser ens hauríem de fer autocrítica la societat andorrana en el sentit de si realment hem posat tots els mitjans que calen en la formació, en tots els sentits, dels nostres esportistes. I sabem que no ho hem fet perquè pel que fa als econòmics, els ajustaments han afectat tothom.

Que els resultats no hagin acompanyat mostra que tot i tenir als millors esportistes que mai hem tingut i tot i el coratge que hi han posat, ens manquen encara altres atributs, també olímpics. Cal doncs continuar endavant, fent el camí olímpic i completar aquests atributs que manquen. Mirant enrere, en el camí andorrà realitzat, la progressió és clara. I l'objectiu ha de continuar sent el de progressar en el nostre camí, no en el dels altres. Que el coratge que hi han posat els sis atletes l'hi sapiguem posar també la societat andorrana a continuar-los recolzant i animant en el seu camí, que també és el nostre. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.