Mirant el programa de les festes de Carnaval, m'ha cridat l'atenció que el dimarts de Carnestoltes faran, a les 6 de la tarda, a la plaça Guillemó d'Andorra la Vella, alguna versió del tradicional Robatori de l'Olla. La curiositat, més que res, per veure què sortirà de tot això, m'empeny a assistir a aquesta recreació d'un acte que va ser temps enrere el centre del Carnaval a Canillo.

Per endinsar dins d'aquesta tradició a tots els que puguin desconèixer-la, faré una petita explicació de com anava la festa. A Canillo, el dilluns de Carnestoltes al matí, els arlequins anaven per les cases intentant robar les olles de brou plenes de viandes que bullien a la calor de les cuines quan la propietària de la casa no els veia, i si ho aconseguien, després, es bevien el brou i es menjaven la carn, fent festa a la plaça i pels carrers. Les mestresses havien de vigilar bé les olles per impedir que els arlequins s'apropiessin d'elles perquè no tenien més menjar preparat per dinar a casa. Més tard, es va prohibir continuar amb aquesta tradició, perquè algunes persones no es prenien massa bé que el menjar desaparegués de casa seva. I, ¿com anaven vestits aquests antics arlequins? Segons Jordi Alcobé, el seu vestit estava confeccionat sobre la base d'un vestit blanc amb caputxa, compost per uns pantalons llargs i una samarreta amb mànigues, sobre aquestes peces es cosien peces de franel·la de colors brillants i de múltiples formes (peixos, estels, llunes, etc.) A les mànigues de la samarreta i als camals dels pantalons, de dalt a baix, es cosien uns cascavells de bronze de diverses mesures que sonaven i produïen un so agut amb el moviment del cos. A l'esquena se solia cosir l'any en què s'havia fet aquest vestit i existeixen algunes persones que encara recorden haver vist arlequins marcats amb l'any 1600. A la punta de la caputxa hi havia una cua amb vetes de colors que s'unien en un manat i un cascavell petitó al final d'aquest. Alguns també es posaven un cinturó ple de cascavells cosits. A la mà, portaven un fuet o surriaca, fet amb un mànec curt i tires de cuir, i al final del fuet, quatre o cinc boles de tela de colors que emetien un so fort. Per amagar la cara, portaven una careta de tela groga que aprofitaven del torn de passar la farina i estava feta amb tela metàl·lica. Al voltant de la careta hi havia un rivet amb una veta de ferro recoberta amb tela per no fer-se mal a la cara.

Per a més informació consulti l'edició en paper.