IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

Segueixo a molta gent pel Facebook. Pel Twitter, no segueixo gairebé a ningú, hi entro un moment per penjar alguna cosa meva i surto corrent, sense tenir temps per saber qui ha dit el què. I encara no he tingut temps per fer-me un perfil de LinkedIn. Me n'arriben missatges, però encara no he pogut esbrinar com funciona. Ara bé, al Facebook sí que segueixo gent, no tanta com m'agradaria (no hi puc passar la vida), però sí que hi ha gent que segueixo bastant. Un d'entre ells és David Gálvez, l'incansable portaveu del col·lectiu Portella i l'autor del llibre Cartes mortes recentment publicat per l'Editorial Males Herbes, el qual tinc tantes ganes de llegir com Els Ambaixadors d'Albert Villaró. A la xarxa, aquests dos llibres han aparegut fotografiats junts un centenar de vegades, veïns de prestatges a múltiples llibreries, possiblement degut a l'aparició simultània dels dos llibres i de la procedència comuna dels seus autors. Encara no els he llegit. Entre el treball de cada dia i més treball urgent, tempus fugit. Però diuen que els dos són molt divertits (i un dels dos ha guanyat el premi Josep Pla). I fa molts anys que sóc una fan incondicional d'Albert Villaró. Però tot i que no sóc tan coneixedora de l'obra de David Gálvez com es pot dir que ho sóc d'Albert Villaró, he de dir que també el recomanen molt. Presenta Cartes mortes a Barcelona el dia 6 de març, a la llibreria Taifa, a les 19.00 hores. Si viviu a Barcelona, quedeu avisats.

Aquest mateix David Gálvez fa un parell de dies va publicar una foto de dos ocells kiwi menjant trocets de kiwi (la fruita) tallats hexagonalment (tan monos, els ocellets), amb la inscripció: «El canibalisme no s'acaba a Hansel i Gretel». Té tota la raó: a Hansel i Gretel el canibalisme ni tan sols comença, només es pressent, la única cosa que es menja són finestres de xocolata, i la única cosa que es cou és la bruixa que potser és un alien o com a mínim d'una altra espècie. Quant als kiwis, ha donat la casualitat que aquesta setmana el nostre fantàstic Jordi Casamajor també m'ha dibuixat els kiwis dels dos tipus: el kiwi com a ocell i els kiwis com a postres rics en un enzim que dissol proteïnes i també en vitamina C.

Tot i que habitualment associem els kiwis amb Nova Zelanda, vénen del nord de Xina. Altres espècies d'actinídia creixen a l'Índia, al Japó i al sud-est de Sibèria. Les seves llavors van ser introduïdes a Nova Zelanda al començament del segle XX. Per comercialitzar el fruit, els neozelandesos van descartar el seu nom xinés yáng táo i el van anomenar melonette (o sigui, petit meló) i també grosella xinesa. El tercer canvi de nom va tenir més fortuna: els kiwis no s'assemblen en res a melons, ni els grans ni els petits, i és poc probable que despertin l'associació amb groselles, però sí que recorden la mida, el color i les plomes del famosíssim ocell sense ales, tímida criatura nocturna.

Els kiwis tallats s'afegeixen a les postres típiques de Nova Zelanda, tradicionalment guarnits amb nata batuda i anomenades pavlova (com la famosa ballarina, la qual potser menjava kiwis però tanta nata segur que no). Seriosament, es va anomenar així en honor a Anna Pavlova, quan la ballarina va visitar el país durant la seva gira mundial l'any 1926. És molt semblant a merenga, però líquid per dins. A les cases de Nova Zelanda i Austràlia, es menja sobretot a l'estiu, però també durant la resta de l'any.

Per a més informació consulti l'edició en paper.