• Ahir va ser inhumat l'històric locutor de Radio Andorra, traspassat dissabte a la capital als 89 anys

Foto: TONY LARA

Explicava, però no gaire, que en els seus anys com a director de la Casa d'Andorra a París havia coincidit en certa ocasió a la porta d'un sarau amb Salvado Dalí. I que, casualitats de la vida, aquella nit portaven tos dos el mateix abric. Igualment kitsch, però és que William Danjon sempre va ser una mica dandy. O molt. Així que el pintor se'l va quedar mirant, es va tocar els bigotis –aquell dia sense engominar, perquè no hi havia mosca ni fotògraf a la vista– i li va deixar anar, tan panxo: «Monsieur, j'aime le manteau que vouz portez». Doncs bé: aquesta era la classe d'anècdotes que William explicava de Nadal a Sant Esteve, si l'agafaves un dia amb la guàrdia baixa i li donava per obrir-te ni que fos l'escletxeta d'una vida que intuïem rica en personatges i escenaris mundans. Però ell era –en això dels records– com reclamava Martí i Pol: «Me'n recordo de tot, però no enyoro ni el passat fonedís ni el futur càl·lid». Mai no va exhibir un passat cosmopolita com pocs en aquest racó de món nostre. Però cosmopolita de veritat, no com ara que n'hi ha que espensen que per escapar-se un cap de setmana a Londres amb Vueling i al següent, a Berlín, ja han vist món.

William era un personatge com sortit, perdonin vostès, d'El mundo de ayer de Zweig: políglota, educadíssim, d'una elegància que li venia per via genètica i que va cultivar fins al final amb un puntet de saludable vanitat. I discret, perquè mai no va fer ostentació del que havia sigut: un speaker de Radio Andorra en els temps daurats de l'emissora, company de patums com Lydia Merino i de Carmen del Monte, apa, quan pels estudis del Roc de les Anelletes hi desfilaven autèntics mites de la música universal –i de tant en tant se'ls enduien a l'històric edifici d'Encamp per a un méchoui de res: Dalida, Anquetil i tota la pesca. Quasi res. Sabem que es va instal·lar a Andorra quasi per atzar, per donar testimoni d'una exotica fe, la Baha'i, de qual mai, però mai no va fer proselitisme. Però, ¿què en sabem, de la seva vida anterior? ¿I de la munió de gent–alta, mitjana i baixa, a qui ell tractava amb idèntica deferència, amb la major cortesia, com si aquell fos per a ell el moment més important de la vida, que va conèixer al llarg de la seva dilatadíssima carrera? Si una passejada amb ell pels carrers de la capital es podia allargar hores i hores –com recordava dies enrere Sylvain Athiel– perquè calia anar saludant tothom que es creava pel carrer –i quan diem tothom, volem dir exactament això, tothom: des del síndic Mateu a qui havia conegut de nen fins a l'escombriaire filipina a qui, intïm, havia ajudat en alguna remota i secreta ocasió– ¿quina quantitat de personatges no devia tractar als seus anys parisencs? Una de les llàstimes del seu traspàs és que se n'ha anat sense deixar escrites –que sapiguem, és clar– unes memòries que haurien sigut, segur, sucosíssimes. Massa discret per fer-ho. O potser una manera d'admetre que la cosa s'acabava, i això sí que no, perquè ell va lluitar fins al final, fins a l'últim dia i amb totes les seves forces, contra la decrepitud i l'abandonament. Així que no hem tingut memòries.

Qui subscriu es compta amb orgull entre les moltes persones –¿desenes? ¿centenars?– a qui William va acollir generosament en aterrar en un país, diguem-ho clar, poc amable amb el foraster. Ell va fer una mica més fàcil, una mica més digerible, l'adaptació personal, social i laboral en una terra estranya, per molt que el català i tota la pesca. Amb una trucada, amb una gestió, amb un contacte a temps. Sense esperar mai res a canvi. Potser perquè es veia a ell mateix 60 anys enrere, quan va arribar en aquella Andorra on tot estava per fer i que avui té l'obligació d'incloure'l entre els seus pioners. Recordem avui la nostra última conversa: «Demà us portaré l'oració que cada nit li reso a la Blanca». No hi va haver demà, mai no sabrem l'oració i cregui'm, tot plegat és sense vostè una mica més trist, una mica més hostil. Que la terra li sigui lleu, William, amic.

Per a més informació consulti l'edició en paper.