• El Principat, en aquests moments, veu el seu desenvolupament molt més centrada en sí mateixa

Foto: NOE

Darrerament hem commemorat els cents anys que fa que la carretera va arribar a Andorra. La carretera no va portar només vehicles sinó la necessària arribada al que va significar el segle XX. Les idees, el comerç, les activitats socials i econòmiques em general no serien només les potenciades, també la carretera convertiria en pols moltes de les estructures que havien significat el rígid manteniment de les nostres societats alturgellenques i andorranes durant molts segles. El bisbe Benlloch, el gran protagonista de les definitives gestions per finalitzar la construcció de la carretera, era perfectament conscient que no només s'afavoria la circulació de les persones sinó que s'obria una nova etapa per a Andorra, i de retruc per als seus veïns del Pirineu. Durant els molts segles d'aïllament, Andorra i La Seu havien fet un camí conjunt, un grup d'homes i dones que havien viscut pobrament i que per fi podrien realitzar moltes de les seves esperances gràcies al progrés material que els obria una obra tan esperada.

És lògic, que avui, als inicis del segle XXI ens preguntem quina és la nova «carretera» que ens ha de portar als uns i als altres dels dos costats de la frontera cap a un nou impuls, aquest potser més qualitatiu que quantitatiu, que puguem, que puguin de fet, tornar a celebrar a començaments del segle XXII. Andorra, en aquests moments, veu el seu desenvolupament molt més centrada en sí mateixa que no pas en funció de la seva relació amb els seus veïns més propers. Aquesta és la gran diferència entre el 1913 i el 2013. ¿És bo, és dolent, o és indiferent per a Andorra anar deslligant la seva prosperitat de la dels alturgellencs, dels cerdans o dels pallaresos? La resposta, des del meu punt de vista de ciutadà de l'Alt Urgell és ben clara, no és bo per Andorra i és dolent per a nosaltres, els de la banda sud. ¿Què podríem fer que no sigui retòrica buida, que no siguin paraules ben intencionades que s'emporta el torb de la realitat quotidiana? Jo proposo quatre vies als amics que tinguin a bé de llegir aquest article.

La primera seria una implicació oficial d'Andorra amb la realitat de les comarques veïnes. ¿Com? Molt senzill, creant un organisme oficial que fos directament depenent del Govern o del Parlament i que tingués com a finalitat la implicació andorrana en la problemàtica del territori veí de l'Alt Pirineu i Aran i que obrís relacions «informals» amb les autoritats territorials de les comarques de l'Alt Urgell, la Cerdanya, els Pallars, l'Alta Ribagorça i el territori d'Aran. En la nostra banda ja existeix un organisme oficial que es diu Institut per al desenvolupament de l'Alt Pirineu i Aran, també conegut com a IDAPA. Amics, autoritats d'Andorra, quin problema us representa la creació d'un organisme similar. Cap. És un organisme senzill, bo, bonic i barat. Només la indiferència o la postergació de la problemàtica del vostre sud immediat és l'únic pal a la roda d'aquesta iniciativa.

Les altres vies són la implicació andorrana en tres temes no per més concrets no per això menys importants. La segona seria, doncs, la creació d'un estatut del treballador fronterer que sense significar cap disminució dels drets dels treballadors residents donés uns mínims de seguretat jurídica als treballadors fronterers. Això es pot veure molt facilitat per l'evolució de la normativa legal d'Andorra, en especial la fiscal i la laboral que ha de conduir a un conveni de doble imposició amb Espanya i amb la millora del ja existent conveni Hispanoandorrà de la Seguretat Social. La tercera hauria de ser la signatura d'un acord amb la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya per tal que Andorra funcionés com a centre sanitari de referència per a la comarca de l'Alt Urgell o per altres comarques frontereres interessades. I la quarta la decidida participació andorrana en l'aeroport de l'Alt Urgell, una participació adaptada a les possibilitats dels pressupostos i a la realitat d'un equipament aeroportuari que no pretén vols intercontinentals però sí la materialització de determinades línies comercials i de passatgers.

I el 2113 a celebrar una altra vegada que no només el bisbe Benlloch va tenir bona vista per al futur sinó que també van tenir un bon ull tota una generació de polítics andorrans i altpirinencs madurats per la visió del que hem estat i del que volem ser.

Per a més informació consulti l'edició en paper.