• Em dol recordar, penso en les paraules del Síndic i em demano si tots l'hem sentit, si tots l'hem escoltat

De vegades una introspecció personal i asse- nyada, un silenci volgut i reflexionat, i la paraula dita avui en pau i valentia, tenen el valor d'aquella paraula d'home, de la paraula ferma de la terra, per sobre de papers i argent. Enrere queda el dia de Meritxell, i després d'un estiu, curt com sempre a casa nostra, curt meteorològicament vist, llarg per la distància entre la família, el treball i la costa, és moment de planificar l'any, la feina, els projectes i encetar o tancar el que pertoca.

És tard, quarts de dues de la matinada, el dia ha transcorregut en pau, el dinar ha estat com fa anys en família i com sempre arreglant el món a les postres, coca acabada de sortir del forn, raïm madur i aquesta passió o vocació familiar d'arreglar-ho tot, que si a Escaldes faríem, que a Encamp fem, que a la Massana diem; i el cafè calent, bullint acompanyant de família i aquells per cert m'he trobat... som tants que de vegades en mesos, anys, ni ens trobem.

Ha estat un dinar rar, tot i que dels fogons a taula, i de taula als fogons, no he pogut deixar de reflexionar en les paraules del nostre Síndic, i tot i que fa temps vaig expressar el meu parer, avui les seves paraules han acompanyat aquest dia, i són quarts de dues, i no deixen de ressonar en el meus sentiments. Fa estona que deixo perdre la vista, no sé si enlloc o en mi mateix, o el Casamanya, i em pregunto si en aquests moments sóc l'únic que hi pensa, potser un exacerbat treball del nostre ego més superflu o una simple reflexió de la nostra consciència i responsabilitat en escoltar, sentir i deixar arribar a nosaltres les paraules, la veu del nostre Síndic.

EM VÉNEN
a la memòria mots del nostre passat, la nostra història, la història més recent que em dol transmetre a la meva filla, la veu que camí de Meritxell em diu: "Pare, ja està bé, hi ha obres per tot arreu... mira, pare, agafem un dia, ens colem i amb les claus dels tractors i tu i jo els portem un darrere l'altre i així no fan més obres...". La mateixa veu que esclata quan veu un cargol al la vora del camí... "Mare, no el trepitgis. Pare, la mare l'altre dia va esclafar un cargol, sí, pare quan anàvem a la nit... no pare, al cistell no, que els cargols s'enfaden...". Miro de recordar la cançó que la meva muller i la meva filla canten, Cargol, cargolet: "Que contenta la mare quan al cistellet et veurà...".

Em dol avui recordar, penso en les paraules del nostre Síndic, i em demano si tots l'hem sentit, si tots l'hem escoltat. No es tracta d'aixecar un mea culpa, de sortir al carrer fuet en mà, com penitents en Setmana Santa, de córrer les torxes tartera a vall, o voltar les falles damunt les nostres ànimes i penes esperant alliberar les nostres rancúnies i febleses; han estat pocs minuts, però la veu, aquesta veu ferma, no em voldria repetir en un trasbals de la memòria, que ens duu un i altre copa a reflexionar, a deturar-nos i en un moment i dia com aquest aixecar la veu, amb honestedat, amb orgull i dir... "¿Que diríeu vos?"

Amb gosadia, amb força i i amb orgull, miro de nou el Casamanya, sento de nou les paraules del nostre Síndic, m'aixeco de l'escriptori per fer una ullada a la meva filla, pujo les escales per veure la meva muller dormir plàcidament, obro la porta de casa i l'aire fresc de la nit em fa tocar de nou de peus a terra; sento ganes d'agafar les paraules del nostre Síndic, engegar la resta a dida i cridar davant de la penya: "¿On sou, homes de la terra? No és hora que aquesta terra aixequi la seva veu, els seus homes i dones amb el seu treball i la seva veu honesta acompanyin el nostre Síndic?".

Fa hores que són quarts de dues, estona que penso, sento i rellegeixo les paraules del dia de Meritxell, i a cada volta em semblen més llunyanes, més distants. En un moment de, no sé realment si d'introspecció, remordiment o complaença, recordo l'homilia, els discursos, millor no res, i em pregunto si tots estem a les mateixes valls o tan sols exercim d'ombres i figurants d'un pessebre sense sentiments.

NO FA GAIRES
dies, en una petita església vora el mar, una celebració amb recolliment, envoltada de persones anònimes, un caminar tranquil baixant les escales, amb un confort dins per a aquells moments de record i reconeixement als que ens han precedit, ensenyat, donat suport i dut fins on som avui, i ara pensant en aquesta diada de Meritxell, de prat, pa i família, paraules sense ànima, interessades i buides, imatges i fotografies per orgull i autocomplaença, no deixo d'escoltar i fruir de les paraules del nostre Síndic, i amb la mirada posada en demà, en l'any vinent, i en l'ahir que ens va parir, tal com deia Esteve Albert, intento comprendre sense encert les paraules, els mots i les frases d'ahir, i sense poder trobar cap resposta em sento en una vall davant del nostre Casamanya, que em fa pensar que el nostre Síndic general es devia sentir igual l'altre dia mentre amb serenor, honestedat i la veu ferma, esperava una corresponsabilitat i honestedat a esquerra i dreta, que malauradament a casa, fa anys, sense voler recordar la data en què vam dir que no, hem vist oblidar i renegar de la nostra història i del nostre saber.

¿Cansament? Sí, és possible, però més aviat desencís i dolor, dolor i desencís per una terra, per una gent que per tres cops va escoltar i va comprendre que amb una força de tots i una veu amb vocals tancades i obertes, amb ç que s'escrivien com dues s, amb força que es vivia i es compartia de casa en casa i de borda en borda, i amb la pell cremada del torb, avui potser, vés a saber, però amb una veu i unes mans que mai entendran de jocs polítics, paraules maldestres, fets amagats i homes rancuniosos.

El nostre calendari s'enceta el dia de Meritxell, amb pa, prat i faldilla, potser amb sort un tall de greix o porc, i avui amb unes paraules que amb dolor i amb esperança han acompanyat el nostre dinar, i aquesta estona amb l'esquena sobre l'herba de casa, mirant l'ahir, de reüll (és veritat), però sense recança, sense dir allò que cada dia passat va ser millor, escoltant, fent nostre la paraula del nostre Síndic, per a avui, per a demà.

I MALGRAT
tot, unes paraules m'arriben al cor: "¿Gana? No. Mai vam passar gana; ara, gola, sí" i la memòria em duu al record d'aquells panets del forn Vila Ginés, mentre la meva muller recorda aquelles plates de xicoies, cargols i pa del forn, i jo avui penso si d'aquí uns anys podré recordar aquest dia de Meritxell, si encara significarà res per a nosaltres o si quatre vells amb més pell que pèl ens entossudirem a aixecar la veu davant del Casamanya, amb veu ferma, que aquestes valls cap home sense paraula, cap home sense honor ha deixat la seva petja.

I escoltant de nou la veu dol nostre Síndic, el respirar plàcid de la família, la remor del vent que baixa d'Arcalís, i aquest hivern que espero, i desitjo amb demà sortir de casa, creuar el carrer, retrobar el meu veí, agafar la pala i treure la neu de la porta, mentre en lloc de sentir una veu dolguda, trista i traïda... agafi el son en pau, abraci la meva família tal com vaig sentir i rebre l'abraçada del nostre Síndic, o creieu que en lloc d'escriure aquests pensaments... No cal, no cal donar-hi més voltes, aixeca la mirada, sense cap temor, aquesta és la teva vall, la que ara tens davant. ¿Que no és aquesta? ¿Que no la veus? ¿O és que està amagada?

Atreveix-te, no abaixis la mirada, recorda les paraules del nostre Síndic, aixeca la vista amb orgull, amb l'orgull mateix dels nostres padrins, sense rancúnies, potser amb gola, però amb el bon pa que sempre ha sortit dels nostres forns. El padrí sempre es va guardar una poma per a les set, bé, així ho recordem i així avui ho he recordat, així li ho explicaré a la meva filla, així ahir hi vaig tornar a pensar i sentir.

Tècnic de Sistemes Cal Peles. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.