Foto: il·lustració de jordi casamajor

Quan vaig arribar a Andorra i vaig començar a treballar de professora d'idiomes, una de les primeres paraules que em van demanar els alumnes i jo no sabia va ser «cigrons». Després de la classe d'anglès a l'STA anàvem a dinar amb els alumnes al Charlot, i mentre menjàvem, m'ensenyaven català i em demanaven coses en anglès. No van passar gaires dies fins a que vam menjar cigrons estofats. I ni llegint el seu nom al menú en tres idiomes, ni mirant-los, ni tastant-los, no vaig ser capaç de dir què era aquella planta de la família de les lleguminoses. Els vaig trobar al diccionari – però ni la paraula chickpeas (o garbanzo beans), ni el seu equivalent rus (els russos els anomenaven «pèsols turcs»), no em deien res de res.

Per als russos, aquestes llavors són la base de plats exòtics, com el hummus o el falàfel, plats que hem començat a provar des que ens vénen a veure els nostres amics i companys de classe que des del començament dels anys noranta havien començat a emigrar massivament a Israel. Per als qui viuen a Andorra, el puré de cigrons amb una pasta de farina de sèsam (hummus) o una croqueta de cigrons (falàfel) tal vegada no us semblaran un tema digne de grans descobriments, però per a alguns de nosaltres (com jo mateixa) ens semblaven vinguts d'un altre planeta. Vam descobrir l'hummus i el falàfel abans d'haver-nos assabentat de l'existència dels cigrons.

Quan era petita, no vaig viatjar gaire. Sempre passava les vacances escolars al poble de l'àvia, de la mateixa manera que els nens d'aquí, d'una família d'ingressos modests, passaven les vacances amb els avis a la platja. Tenia un amor profund al bosc de pins, al riu traïdor i ràpid, als sis o set espècimens de làrix siberiana que s'havien plantat al llarg del jardí quan jo era petita. Quan van plantar aquells arbres, ells i jo érem de la mateixa mida: al cap d'uns anys m'han guanyat en alçada, i molt. No sé si somniava gaire en viatjar (potser una mica: m'agradava molt el so de les paraules «Samarcanda», «Venècia» i «Shanghai»), però com a norma, no em prenia les terres llunyanes com a llocs que s'havien de visitar, ni em plantejava la necessitat de provar els menjars d'altres pobles.

Quan vaig arribar a Nova York, als dinou anys, el barri jueu del nord de Bronx em va acollir com acollia centenars de jueus russos recentment arribats, germans perduts i retrobats necessitats d'ajuda i bona fe. Els meus amics més propers naturalment sabien que no venia d'una família jueva, però ho van callar de cara a la comunitat. Van dir que no m'havien elevat en la tradició religiosa (fet que no estava gaire lluny de la realitat), i vaig fer vida a Riverdale durant uns tres mesos, barrejant anglès i rus, fent cursets a la universitat o colant-m'hi amb amics quan m'interessaven els cursos que no tenia pagats, cuidant de dos nens petits dels pares americans que havien marxat a viure a Israel però van haver de tornar, mirant com s'encenien les espelmes del sàbat, menjant falàfel de cigrons (el plat típic dels jueus de Nova York) i procurant no barrejar mai carn amb làctics.

Amic lector, avui no em queda espai per explicar-te gaire més sobre els cigrons, així que et deixo amb un fet curiós: es veu que el «cognomen» de Ciceró venia de la paraula llatina «cicer»: «cigró». Diu Plutarc que aquest «malnom familiar» es devia a la forma del nas d'un dels ancestres del gran orador i jurista.

Per a més informació consulti l'edició en paper.