Foto: il·lustració de jordi casamajor

Quan era petita, vivia en el món de les conserves casolanes: bolets bullits en aigua salada o secs, cogombres amb sal i espècies, melmelades. L'estiu i la tardor eren les èpoques per preparar-les, l'hivern i la primavera, el temps quan es consumien. Pel tipus de personalitat que m'ha tocat, mai he tingut prou paciència per posar ordre al món: no he après mai a preparar les melmelades i els licors com els que feia la meva àvia. Per l'altra banda, sóc capaç de caminar durant hores i portar bastant pes, tinc molta força i molt entusiasme, se'm poden delegar tasques repetitives: així que em dedicava a la collita. De bon matí marxava al bosc amb les veïnes a plegar bolets, a collir maduixetes, aranyons, nabius blaus i vermells, a la tarda em perdia al jardí, entre els gerds i les groselles de diverses varietats, entre flors i arbres fruiters. Recordo aquell temps com el més important de la meva vida, com el moment de llibertat i responsabilitat extraordinàries, quan totes les coses encara estaven al seu lloc i quan jo era la veritable jo: talment com ara però assajada per primera vegada, creixent. El món s'obria, i encara no hi eren aquelles passions adolescents, amors unidireccionals i amargs que van amargar-me la jovenesa –passions sense sortida, sense ordre ni concert: el gran impediment, l'aflicció perillosa i crònica d'un ésser humà independent. Un món sense dimonis, sense àngels, un món on sempre es tenia un refugi contra el fred, on el sol no cremava i les herbes remeieres ho curaven tot.

L'aranyoner es coneixia com a font de remeis diversos. De les seves flors es feia una infusió que es prenia de bon matí per millorar la digestió, un remei que també servia de laxant i diürètic (60 grams de flors per un litre d'aigua), o bé se'n feia la melmelada, habitualment amb pomes: de fet, força semblant a la que recomana l'autor (o l'autora, no ho sé) del bloc Davantal de cirera, a base de la recepta original agafada del llibre Fruits silvestres del Pirineu. Receptari, de Caterina Solé Sugranyes (Editorial Garsineu, Biblioteca pirinenca). Aquí us copio la recepta. «Ingredients: 1 kg d'aranyons, 500 g de pomes, 700 g de sucre. Netegeu els aranyons i aboqueu-los en una olla. Cobriu-los d'aigua i deixeu-los coure a foc lent aproximadament un quart d'hora fins que hagin esclatat. Tritureu-los amb la batedora elèctrica vigilant de no trencar els pinyols i torneu al foc. Ara, afegiu-hi la poma pelada i tallada a trossets i el sucre. Deixeu-ho coure una estona fins que la poma s'estovi i, en aquest moment, torneu-ho a triturar tot. Aprofiteu ara per a colar-ho i treure els pinyols i torneu-ho al foc perquè es vagi reduint». A casa nostra, per a la melmelada habitualment agafàvem una proporció més gran de pomes i una mica menys sucre, 1 kg de pomes per 1 kg de aranyons i uns 500 g de sucre, i després de coure els aranyons per primera vegada no els trituràvem amb la batedora elèctrica (no en teníem, de batedores elèctriques) sinó que els passàvem directament pel colador i de pas ens desfèiem dels pinyols. En lloc de les pomes, s'hi podien posar prunes dolces. La melmelada d'aranyons també es feia sense pomes ni prunes, però aleshores la proporció de sucre era molt més elevada: aproximadament 1.5 kg de sucre per 1kg d'aranyons. La preparació també era lleugerament distinta: es feia el xarop de sucre i els aranyons s'hi bullien tres vegades. Després de cada bullició es treia l'escuma i la barreja es deixava refredar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.