Comprendre el món àrab el 2014 és el primer per copsar la imatge d'un món canviant, travessat per un alè de revolta que varia considerablement en la seva forma i en la seva intensitat; alè ancorat en les realitats nacional i local, que va causar una profunda onada de commoció internacional. Si el resultat del procés segueix sent incert, el 2014 podria ser un any decisiu per resoldre la guerra civil de Síria, la unitat del Líban, la de l'Iraq i de Líbia, per la transició democràtica tunisià –amb una nova Constitució i eleccions– per a Egipte amb el referèndum constitucional, per a la continuació de l'statu quo algerià –amb les eleccions presidencials–, i per a la creació d'un Estat palestí...

Aquests temes són part d'una dinàmica nacional i transnacional, el que reforça la representació unitària i plural del món àrab. La idea mateixa de «món àrab» –com la idea d'occident– no és òbvia. Es tracta d'una construcció intel·lectual i ideològica. Cosa que es desenvolupa en el declivi de l'Imperi Otomà a finals del segle XIX, amb l'auge del nacionalisme àrab a la meitat del segle XX. La retòrica nacionalista àrab que demana la unificació del «món àrab» ha donat com a resultat la creació de la Lliga dels Estats Àrabs. Aquesta modesta organització internacional està integrada per 22 països i el món de parla àrab ocupa un espai de 13 milions de quilòmetres quadrats, des de l'Atlàntic fins al Golf Pèrsic, a la cruïlla de tres continents (Europa, Àsia i Àfrica). La relació amb l'Islam hi és ambigua i alhora estructural. L'Islam és una font d'unitat i divisions en la que cal separar els mons àrab i musulmà.

Tots els estats àrabs no són musulmans i el món musulmà inclou països que no són àrabs. Si l'Islam és un factor d'identitat cultural (...) la cultura àrab és el producte de les influències d'altres cultures: Índia, andalusa, otomana, persa, mongola, i cada vegada més, occidental. Aquest patrimoni comú no exclou la diversitat i darrere la seva aparent unitat, el món àrab és un món fragmentat que està travessat per límits legals, cultures locals, desequilibris territorials, desigualtats econòmiques i contrastos socials i polítics (...). El petroli i el gas van assentar el lideratge d'Aràbia Saudita i van permetre el naixement d'un micro–Estat com Qatar. A més d'accelerar la integració regional àrab els recursos també han estat un vector de confrontació. Si les tensions inherents a la recerca del lideratge expliquen en part el fracàs de la Lliga dels Estats Àrabs, l'ordre internacional es veu afectat per trastorns interns provocats pel despertar dels pobles àrabs. El nou ordre mundial emergeix al voltant d'un centre de gravetat que llisca entre Occident i Àsia (...). Per al món àrab, aquest moviment es tradueix en una doble dinàmica de l'occidentalització i asiatització. Afectat pel nou equilibri global, el món àrab depèn dels recursos naturals. Així, si l'or negre segueix exercint un paper estructural, l'accés a l'aigua o or blau es converteix en un vector de la dependència cada vegada més important. L'any 2013 conclou amb una nota positiva, ja que es va signar un acord, després d'onze anys de negociacions, entre Israel, Jordània i l'Autoritat Palestina per intentar salvar el mar Mort i lluitar contra l'escassetat d'aigua en una regió on els punts d'aigua com els punts d'acord són tots els materials rars ...

Per a més informació consulti l'edició en paper.