IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

Fa un any i escaig, els alumnes de l'institut valencià Sagrat Cor de Godella van portar a terme un experiment amb plantes de llenties les quals van exposar a 8 dies de música continuada, 24 hores al dia. La primera mostra de llenties «escoltava» heavy metal: Manowar. La segona, l'acompanyava la música de Bach. En acabar-se el termini, es va constatar que les llenties Bach van créixer 10,5 cm i les llenties Manowar, només 6,5 cm, cosa que va permetre afirmar que a les llenties els agrada més la música clàssica (o com a mínim, Bach) que el heavy metal.

Les explicacions dels fets descrits van ser diverses. Potser els alumnes havien passat més temps amb les llenties Bach, i així les van proporcionar més diòxid de carbó. També es va pensar que la velocitat del creixement de la planta podia haver sigut modificada per la vibració dels altaveus, ja que el volum de la música heavy metal habitualment és alt, i els Manowar es van incloure, l'any 1984, al Llibre Guinness del Rècords del Món per l'espectacle més sorollós de la història: 129.5 dB. Els seus rècords més recents no van ser registrats al Llibre Guinness, ja que es va arribar a la conclusió que els espectacles tan sorollosos eren perillosos per la salut i fomentaven la sordesa.

Tanmateix, molts amants de la música clàssica conclouen que «les llenties tenen molt bon gust» i se senten més ben cuidades amb la música d'un compositor de gran talent. Quant a mi, tant Manowar com Bach m'estressen si sonen durant més de 6 hores seguides. Em pregunto si s'han comparat les llenties que van patir 192 hores de música non-stop amb les mateixes varietats en un altre entorn. Potser la clau de la felicitat, per a les plantes de conreu, és el silenci. Les preferències musicals aristocràtiques de les llenties no deixen de sorprendre si pensem que durant mil·lennis aquesta lleguminosa ha sigut la base de l'alimentació del poble ras, per al qual era un substitut del pa i de la carn: el seu freqüent consum s'associava amb l'escassesa. Agustí Bartra –tan proper a nosaltres, el Bartra qui va dir a Haikus d'Arinsal, l'any 1981: Fidel de llengua,/

Andorra meva, entera/ a la mà alçada –va escriure al començament del Crist de 200.000 braços aquest paisatge sobre el camp de refugiats a la ciutat francesa d'Argelés: Ciutat de derrota. [...]Fam i misèria. El pa el tasten abans les rates. Avui, llenties. Hom va brut. Demà, llenties. Pols de sorra i suor. Demà passat, llenties. Polls, sarna, disenteria. Sempre llenties.

Tot i així, les llenties no sempre s'han associat amb la pobresa. A Babilònia, en menjaven les persones de més estatus social. A Xina, es consideren el plat nacional conjuntament amb l'arròs. És popular a països tan diversos com Canadà i Austràlia, Índia, Pakistan i Bangladesh. Els alemanys en fan un plat nadalenc tradicional; nosaltres les mengem amb xoriç, verdures i arròs, estofades, guisades i en amanides. A http://cuinadefireta.wordpress.com/2012/07/22/les-meves-llenties/ trobem una recepta de llenties amb arròs integral amb cansalada fumada i vinagre de Mòdena elaborada a base de dues tradicions culinàries: catalana i alemanya.

El consum de llenties normalitza el nivell de sucre a la sang, conté molt ferro, àcid fòlic i vitamina C, reforça el sistema immunològic. Els metges de Roma Antiga utilitzaven les llenties per curar malalties del tracte digestiu i del sistema nerviós, ja que consideraven que una persona que menja moltes llenties esdevé tranquil·la i equilibrada. I ara només em queda desitjar-vos un 2014 ple de tranquil·litat i equilibri. Bones festes. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.