IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

Totes les coses del món, i sobretot els éssers vius (i ja no parlo dels éssers humans), tenen característiques tan bones com dolentes. Moltes vegades, es tracta de les mateixes qualitats que actuen com a salvació universal en uns contextos i provoquen desastres majors en altres. És més: al mateix lloc, al mateix context, les mateixes característiques de les mateixes coses (o per exemple, de les mateixes plantes) primer es consideren beneficioses i més endavant, fatals.

L'eucaliptus blau de Tasmània, eucaliptus ver o eucaliptus de llei, l'arbre descobert i descrit a finals del segle XVIII i proclamat l'emblema floral de Tasmània l'any 1962, també es coneix com a l'arbre de la salut. Des de fa més d'un segle, sabem que les seves fulles i els seus fruit contenen olis essencials amb acció desinfectant, antisèptica, analgèsica, antibiòtica i cicatritzant. Les fulles d'eucaliptus blau s'utilitzen per preparar una tisana terapèutica, una infusió profilàctica contra els refredats i les malalties respiratòries, les infeccions de la pell i la gingivitis, i moltes altres afeccions. Recordo que quan era petita, la meva mare sempre tenia les fulles d'eucaliptus a la farmaciola, per si ens afectava una tos (o una bronquitis o una pulmonia), o una cremada perillosa, o per si ens congelàvem les mans a l'hivern. De vegades li agafàvem aquestes fulles com a material manejable pels treballs de plàstica del col·legi. També teníem insecticides que portaven extractes d'eucaliptus: allà on vivíem, la quantitat de mosquits, formigues i altres bitxos que piquen era considerable, tan considerable que mai he arribat a confiar en la bona ecologia dels llocs amb pocs insectes.

Les flors d'eucaliptus blau són una bona font de nèctar i pollen per a les abelles, el que és important per la producció de la mel. De les branques d'aquest arbre, es fan cistelles, tanques i mobles. La seva fusta pot ser utilitzada en la construcció de vaixells i vagons, en la decoració dels interiors de les cases. De les fulles s'extreuen substàncies que s'utilitzen en el treball amb el cuir. Degut a aquestes qualitats, i també al fet que es tracta d'una espècie fustera de creixement ràpid, s'ha distribuït ràpidament pels països de tot el món.

Fins fa relativament poc, ningú havia qüestionat el seu impacte negatiu a la flora dels països als quals ha sigut importat, deguda a la seva competició ecològica amb les espècies autòctones d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa (com per exemple, les sureres tradicional dels Països Catalans). Té moltes arrels i empobreix el sòl molt ràpidament, alhora que canvia el seu metabolisme hídric. Si això ha propiciat la seva utilització a les zones pantanoses per poder-les sanejar, eliminar les plagues d'insectes i les malalties que transmeten, també ha fet que desplaci múltiples plantes natives de les zones on s'ha introduït. A més a més, al mateix temps que s'utilitzen, a molts llocs del món, com a llenya de molt bona qualitat, per als parcs naturals de grans extensions, sobretot als països de clima càlid, representen una amenaça major d'incendis forestals.

En rus, un dels noms més comuns de l'eucaliptus blau de Tasmània és «la pocavergonya», potser precisament per això: perquè creix molt ràpid (pot arribar a tenir l'alçada de 30 – 37 metres durant els primers quinze anys, amb un diàmetre de tronc 50 – 65 centímetres) i ocupa el lloc de les altres espècies amb una naturalitat envejable. La seva alçada màxima són uns 60 – 80 metres. Els colons australians el van anomenar «l'arbre de goma blava», per la substància resinosa que segrega.

Per a més informació consulti l'edició en paper.