P aul Krugman publicava ahir al seu blog, una reflexió sobre què fer quan s'està equivocat. Es referia al fet normal de què quan s'escriu sobre temes d'actualitat i un mai s'equivoca, és que senzillament no s'està arriscant suficient. Passen coses, i de voltes no són les coses que un pensava que passarien.

¿Què fer llavors? ¿Pretendre que mai vas dir el que vas dir? ¿Criticar els detractors i fer-se la víctima? ¿O intentar descobrir l'error i revisar les pròpies idees en conseqüència? Krugman és economista keynesià i Premi Nobel d'Economia 2008. És una veu crítica de referència. Admetre l'error i revisar les idees en conseqüència no resulta gens fàcil, i menys quan el que està en joc no és la validesa d'una teoria, sinó d'una política. Avui són moltes les línies d'acció política que s'estan seguint al nostre país, a risc d'encertar o fracassar. Des de la política econòmica (amb l'obertura a la inversió estrangera). La política tributària (amb els projectes de llei de bases tributàries i l'IRPF). La política del finançament de l'Estat (amb la reconversió de l'estructura del deute públic de curt a llarg termini, i del bancari al mercat internacional). La política internacional (amb la negociació per una associació al mercat interior de la UE i les quatre llibertats: la lliure circulació de mercaderies, de capitals, de serveis i de persones). La política sobre l'estructura de l'Estat (amb la negociació amb els comuns de les competències i les transferències). La política sanitària (amb la reforma del sistema de salut i protecció social). La política d'educació (amb l'enfocament competencial de l'aprenentatge). La política de la justícia (amb el projecte de llei de la carrera judicial). La política en comunicacions (amb l'aposta per l'Smart country i la nova xarxa d'Andorra wifi). La política de turisme (amb el packaging turístic d'Andorra turisme).

Com es pot veure i viure, estem en una partida d'escacs múltiple. I si algú pretén pensar que s'afronta des de la certitud de no equivocar-se prendrà mal. Està clar que no ens podem aturar. No hi ha excuses ni justificacions per mantenir la inacció en temes que durant molts anys de vaques grasses, han estat estancats. Però la dificultat principal, encara que sembli inversemblant, no descansa en construir i proposar la política adequada, sinó en consensuar-la i corregir-la conjuntament i en això, ni l'orgull ni l'afany de la teoria de la veritat són bones companyies. El problema és ben senzill, tots els canvis no es podran implementar en quatre anys.

Per a més informació consulti l'edició en paper.