• És evident la importància de la llengua catalana com a un fet diferencial andorrà més, entre altres realitats

El Politar Andorrà d'Antoni Puig, de 1763, escrit fa 250 anys i transcrit per Lídia Armengol, Manuel Mas i Antoni Morell el 1978 ho deia clar en les seves pàgines: «Se segueÿx evidentmen de tot lo referit en lo present Capítol, ser las Valls de Andorra, per sa Naturalesa, en lo Idioma, ó Llengua, en lo vestir, en los Usos, ÿ Costums Verdadera Catalunÿa ... probe tot assó, que los Andorrans desde son principi son verdaders Catalans de la primera antiquitat ... En un mot dich; que com á tals Catalans tenen plena llibertat de extraurer tot género de mantenimens, ÿ mercaderias de la terra de Catalunÿa ÿ demes dominis del Reÿ de Espanÿa ... Com també de introduír tot genero de cosas naturals ... sens pagar dret algun de entrada ... No obstant de esser constituïdas las ditas Valls entre dos Monarquies com son la de Fransa ÿ la de Espanya (essent part i porcio per sa, naturalesa de terra dependent de esta, com es lo Principat de Catalunÿa) no son subjectas ni gobernadas per un ni altre Monarca, ni Fransa ni Espanya».

Aquest basant-se en el Manual Digest, d'Antoni Fiter de 1748, no podia sinó subratllat el que havia dit aquest: «lo Vici de la llenga del Pais natiu, ... y que un Andorra, deu sempre deixar algun señal, y rastre dela llengua de sa nació ... Vistas las Valls de Andorra ser Verdadera Cataluña, y sos naturals verdadres, propis, y llegitims Catalans, atesa la naturalesa de ellas ... no se veuran menos claras, sa substancia, y qualitats Catalanas si se atent lo Idioma pur Catala, lo modo y moda de Vestir, los Costums de sos moradors ... y declarar als Andorrans com a Catalans neutrals... En suma las Valls de Andorra enlo Espiritual, y enlo temporal, en lo Eglesiastich, y en lo Secular, en lo Phisich, y natural, y en lo Moral, en lo Idioma, adhuch Curial, en lo modo, y moda de Vestir, en los Costums, y geni, son propia, Verdadera, y llegitima Cataluña ... Una cosa hi ha tan solament, que no participan, del principat de Cataluña los Andorrans, y sas Valls, que enlo respectiu al Govern, al Civil y Criminal, al Politich, y Economich de dit Principat, ni han participat may ...»

El diccionari de Joan Lacavalleria, de 1696, entenia «idioma» com a llenguatge del país. 175 anys després del 1763, al 1938, el Consell General declarava com a llengua oficial la catalana. N'eren els síndics Francesc Cairat i Freixes i Pere Rossell (Pirot) amb el secretari Bonaventura Riberaygua i consellers de Canillo Anton Casal (Mariano), Jaume Casal (Boty), Josep Areny (Calbó) i Pere Font (Armany); d'Encamp Antoni Picart (Metge), Antoni Musoy (Manresa), Modest Paris i Enric Riba; d'Ordino Joaquim de Riba (Rossell), Bonaventura Pons (Tort d'Ansalonga), Pere Armengol (Buida d'Arans) i Joan Pons (Jaume de Llorts); de la Massana Bonaventura Torres (Capdevila), Francesc Coma (Fonta), Pere Montané (Aimà) i Josep Gelabert (Torner); d'Andorra Esteve Ricart (Vidal), Esteve Dolsa (Paiaigua), Bonaventura Armengol (Estevet) i Joan Serra (Parrilla); i de Sant Julià de Lòria Lluís Duró (Colltort), Antoni Font (Folc), Agustí Marfany (Agustinet) i Josep Pol (Armengol/Mas/Morell, 1979).

En aquelles ordinacions del 1 de juny de 1938 es deia que «Totes les súpliques adreçades al Consell General de les Valls, deuran ésser redactades a la llengua oficial que n'és la catalana». El 20 de juny del mateix any, un edicte del Consell General fixava: «S'acorda que tots els cartells i rètols oficials o semioficials, hauran d'ésser redactats en la llengua oficial catalana».

Les Ordinacions del Consell General del 22 de maig del 1953 van establir: Els rètols anunciadors dels comerços i industrials deuran ésser redactats, inexcusablement, en la llengua oficial ... «Tota publicitat comercial que presentin els cinemes deurà ésser redactada, preferentment e la llengua oficial».

El 1957 es recordava que aquesta publicitat en els cinemes havia d'esser redactada en llengua oficial.

El 1966 el Consell General en les seves Ordinacions recordava l'obligatorietat de les ordinacions de 1953.

El 1968 es recordaven les anteriors obligacions «Essent el català la llengua oficial de les Valls ...»

El 1970 i 1971 apareixen noves ordinacions i acords introduint matisos a les anteriors.

La Constitució del Principat d'Andorra, de 1993, deixava establert en el seu Article 2.1: «La llengua oficial de l'Estat és el català».

I la Llei d'Ordenació de l'ús de la llengua oficial, aprovada el 16 de desembre de 1999, desenvoluparà l'esmentat article.

Si en castellà, idioma, és «la lengua de una nación o de un país» i en francès «langue propre à une nation, une province» i en català «llengua, especialment considerada com a pròpia d'una comunitat determinada», és evident la importància de la llengua catalana com a un fet diferencial andorrà més, entre les realitats polítiques de França i d'Espanya.

250 anys després, 75 anys més tard, i 20 anys encara, no podem ni hem d'oblidar la nostra diferenciació política com tampoc hem de renunciar a la nostra pertinença lingüística i cultural. I ambdós aspectes són compatibles entre sí i no només els hem de preservar, sinó, fer créixer. Com també són compatibles amb la nostra obertura al món i el manteniment i conreu d'unes excel·lents relacions amb els nostres veïns, del nord, del sud i d'arreu, i una associació amb Europa cada cop més profunda, tot servant diferències. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.