• La trobada de microproductors mostra el fascinant món del vi

Foto: NOE

Incapaç d'introduir un vaixell dins d'una botella ni de construir la torre Eiffel amb pals de gelat, he optat per altres aficions com ara la de tastar vins. És un món fascinant, guarnit per un llenguatge exòtic, d'aromes primaris, secundaris, de coco, vainilla, fruites vermelles o de cedre. Marques comercials tan cridaneres com Tetas de la sacristana, De puta madre, El gran cerdo --els banquers no li van voler donar un crèdit al viticultor, segons s'explica a l'etiqueta de l'ampolla --, Pis de sapo o Cap de ruc. Elements tan inquietants com els tanins, actuen com antiinflamatoris i com a productes beneficiosos per al sistema cardiovascular tot i que faciliten l'aparició de la migranya. Curiositats idiomàtiques com el raïm Ull de Llebre que en castellà és Tempranillo o el Samsó que és Mazuelo.

A més, el vi no passa de moda, com las Ray Ban o les samarretes vermelles del Che Guevara. Perquè en el ram de les begudes alcohòliques hi ha modes passatgeres. El dia que vaig veure que servien un gintònic abocant la tònica sobre una cullereta imperial per evitar que perdés gas carbònic i que en un local de moda no tenien Estrella Damm però em proposaven cerveses rares, indies, marques artesanals i birres underground, em vaig passar, definitivament, a la copa de vi. Amb un consum moderat, això sí, i que no ocasiona remordiments, davallades emocionals o buits amnèsics que són les principals conseqüències de les ressaques que ja tenen el seu millor antídot en l'Sprite, segons l'estudi de l'anglesa Royal Society of Chemistry que publica la revista Food and function. El problema és que el consum d'alcohol està mal vist si no es fa en el marc d'una barbacoa, un sopar d'empresa, l'hora del vermut, un acte de la BBC (bodes, batejos i comunions), una celebració d'entranyable folklore local o una fira de vins. Allà pots tastar un vaset o una copeta sense que t'assenyalin amb uns dits gegants com els del Cerebrino Mandri, promulgin una nova llei seca, et donin una butlleta per inscriure't a Alcohòlics Anònims o que avisin els serveis socials. Amb tots aquests arguments em va faltar temps per anar, malgrat la neu i el fred, a la primera trobada de microproductors de vi de Sant Julià de Lòria. Volia entrar, a la plaça de la Germandat, triomfant com el general Patton amb el seu tercer exèrcit a Bastogne durant la segona guerra mundial i vaig acabar com un llop estepari defensant el meu territori davant la gernació, que com jo, volia tastar no només el vi sinó també el menjar que no era, precisament, unes llengües de colibrí amb salsa de dromedari i encenalls de plàncton marí.

Per això quan vaig aconseguir el meu tiquet, em vaig sentir com si l'anell del poder hagués escollit el seu nou Gòl·lum. Obrint-me pas entre èmuls de Magneto --el malvat mutant enemic dels X-Men–, col·leccionistes, esoteristes, col·laboradors de Mourinho i altres membres de sectes lluciferines, vaig arribar al meu Sant Grial en una vela tunejada i calefactada: una copa de vi blanc ben fresquet d'un microproductor lauredià. Ja estava en condicions d'escoltar un duet de new age algerià, presenciar una exhibició de ballarins de thrash metal macedonis, d'assistir a un visionat de pel·lícules albaneses en versió original i sense subtítols, o d'inscriure'm a un taller de poesia automàtica.

Privats del restaurant La Paella d'Escaldes-Engordany i del de l'escola Joviat a Castellciutat, dels Antònia Font, dels productes derivats de les pinyes d'avet Nèctum en versió Opció Cuina, i amb un PIB negatiu, sempre ens quedaran els microproductors de vi (i de cava). A Sant Julià de Lòria n'hi ha quatre. Vaig tastar el producte de dos d'ells, els altres queden per una altra ocasió no fos el cas que convertís la trobada en una sessió de risoteràpia i que la gent se'm quedés mirant com si fos Miley Cyrus, amb barba, cantant Wrecking ball o un mod conduint, per l'avinguda Verge de Canòlich, un Seat Ibiza tunejat amb Brighton 64 sonant a tota pastilla pels altaveus gegants del maleter. No s'ha de portar les aficions –vins inclosos– l límit com el protagonista del conte Sobre la volubilitat de l'esperit humà de Quim Monzó. Explica la història d'un home que, per estranyes circumstàncies de la vida, una d'aquelles tardes avorrides i tristes, va agafar afició per menjar lletres. Va començar amb una a retallada en paper blanc, però aviat va començar a engolir síl·labes i paraules senceres. Així, va descobrir que les sans serif eren més digestives. Jo utilitzo normalment les times new roman. Aquest cop, ignoro per quin estrany motiu he començat a escriure aquest article amb les helvètiques. Curiosament són les que el protagonista del conte deia que es podien acompanyar d'un Rioja o d'un Priorat. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.