• No m'agraden gens la meitat de les reformes que ha fet el PP en sanitat

Foto: NOE

Comença a ser preocupant que gent que un considera sensates –cadascú amb la seva ideologia a coll– llisquin cap a unes posicions tan extremistes que arriben a situar fins i tot fora del sistema democràtic. Fa uns dies un company al qual respecte repetir i va sostenir en un d'aquests debats televisius que ens ofeguen que el PP no podia desenvolupar una possible llei que regularitzés el dret de vaga. El que negava, ni més ni menys, era que un partit de dretes estigués moralment legitimat per fer una cosa així. És clar, després de no sé quants anys de democràcia amb tota la seva grandesa i tota la seva misèria, amb trobades i allunyaments, amb encerts i errors, el que no es pot dir alegrement és que un partit amb onze milions de votants –penedits o no– i amb majoria absoluta, no estigui legitimat per presentar i aprovar una regularització del dret a vaga com passa a la resta d'Europa. Després de negar-ho una i altra vegada i explicar que el que pretenia el PP era retallar aquest dret segons el gust de la CEOE, va mitigar lleument el seu discurs radical discurs admetent que el projecte, quan es faci, hauria de ser fruit del consens i comptant amb els sindicats. Doncs podíem haver començat per aquí –que en això podríem estar tots d'acord– en lloc de negar que és tant com negar el sistema democràtic.

S'ha escrit molt, sobretot des de la dreta crítica, sobre aquest gen de superioritat moral que sembla tenir l'esquerra enfront del complex d'inferioritat en certs aspectes que arrossega sempre la dreta. I no crec que sigui del tot així, però resulta sospitós que en democràcia se li negui a un govern que arriba al poder des de les urnes la capacitat ètica pel fet que sigui de dretes. No només no és seriós sinó que atempta contra sistema mateix.

A mi no m'agraden gens la meitat de les reformes que ha fet el PP en sanitat, sobretot, en serveis socials i en educació com tampoc em va agradar gens que el PSOE malgastés els nostres diners amb uns absurds «plans E» o que fes una llei d'ajuda a la dependència sense haver fet abans els comptes del que això podia costar i qui ho pagaria.

Però en cap moment a ningú no se li va acudir posar en dubte la legitimitat d'uns i d'altres per fer el que van fer, encertat o equivocat. Vivim mals temps, temps difícils per a tots en què la crispació pot portar-nos a terrenys pantanosos que només afavoririen al naixement d'uns partits extremistes que per sort avui no existeixen a Espanya, tret d'alguns grupuscles d'amargats nostàlgics o utòpics antisistema.

Millor que tot plegat no passés d'aquí. Però per això cal que també els mitjans i els que hi opinen col·laborin per fer d'aquesta democràcia el camp de joc de tots, tot i saber que és manifestament i necessàriament millorable.

Per a més informació consulti l'edició en paper.