Foto: EL PERIÒDIC

Una expressió recurrent en referir-nos a qualsevol cosa primitiva, anacrònica o antiquada és la de dir que ses tracta d'una cosa prehistòrica. Més concretament, persones burdes o primàries, són qualificades d'homes de Cromagnon, aquesta espècie en la que trobem les nostres arrels humanes directes a Europa i que va viure a la Dordogne, al lloc epònim que va donar lloc a una cultura de la que ens consten tant els vestigis com els misteris que exigeixen incidir en la investigació.

De tant en quan convé refrescar aquesta noció sistemàtica que en el passat, els nostres antecessors eren molt més rucs que nosaltres. És evident que no és així. L'evolució fa la seva via, però els humans i les humanes som tots i totes igual de limitats/ades. I si hi ha una etapa important en la nostra trajectòria, és la d'aquest paleolític superior que a Europa –i també en altres continents- ha deixat unes mostres d'expressió artística i creativa extraordinàries, com per exemple, les pintures rupestres a les coves.

Només per això, ja queda clar que el pensament d'aquells temps no en tenia res de primari. Tothom ha estudiat a l'escola que hi ha unes coves magnífiques, com les d'Altamira o Lascaux. N'hi ha moltes més, però s'estenen en una forquilla de milers d'anys i amb una gran distància entre si. Quines eren les seves referències? Com podien copsar les característiques d'animals en moviment? Quina era la seva capacitat d'orientació fins al fons de coves de traçat complex i on podien entrar només un cop?

Són molts els temes encara oberts en l'estudi d'aquesta etapa. Se sap que si hi ha societats eficients són les caçadores-recol·lectores. La proporció de les hores treballades per aconseguir l'aliment i cobrir les activitats quotidianes amb el temps d'oci és la més baixa de les economies. És a dir, tenen molt temps lliure, oh gran objectiu!

Per tot això, costa d'acceptar que aquelles èpoques paleolítiques tinguin connotacions negatives, que si pensem en la violència imaginem que ve des de temps ancestrals. Potser és al revés i si mirem al voltant o els nostres precedents directes veurem que la violència és a casa, a la nostra o a la del costat, en la del veí o la de més enllà, en la diversió i a la feina, al cinema i al carrer. La violència està present, no per un costum atàvic sinó perquè és una eina, fatal i perversa, de domini de la societat. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.