Foto: il·lustració de jordi casamajor

Quasi tot el que descric últimament ha tingut, en un moment o l'altre, el nom d'or. Cotó: or blanc. Pebre: or negre. Em falta or verd, or vermell, or blau i or groc: si hi penso, segur que en trobaré exemples. Avui, però, és el torn del cacau: l'aigua amarga dels maies, l'or marró dels europeus. Diu una bona amiga poeta que la xocolata és un antidepressiu natural molt bo, no com els falsos antidepressius com alcohol. Me'n vaig recordar ahir al vespre, quan ja anava per la tercera copa d'un fals antidepressiu i era massa tard per passar a cacau. ¿Però de què –es demanarà l'amable lector–, ve tanta depressió? Doncs vet aquí el perquè: tinc el síndrome de la vella bruixa. Me'l vaig diagnosticar ahir, després d'assabentar-me de que no estava convidada a una festa organitzada per uns amics. Probablement, –de forma semblant al cas de la vella bruixa original, aquella que es va ofendre tant que va desencadenar tot un conte de fades on un reialme sencer va acabar dormint cent anys dins d'un bosc encantat–,- havien decidit que jo estava massa ocupada per anar a festes (l'altra raó que tenien els reis del conte de fades i bruixes és que no disposaven de prou vaixella d'or per a tants convidats). I avui pateixo d'un combinat efecte d'un antidepressiu fals i preocupacions ridícules. Ja m'he unit amb sons d'orquestra a l'enorme multitud d'amargats necessitats de xocolata, de tot un vaixell carregat de cacau de delicat sabor i textura.

La xocolata, menjar dels déus, abaixa el nivell de colesterol, millora la circulació i evita problemes cardiovasculars (també crea addicció, però què hi farem). A més a més, si la bruixa malvada n'hagués tingut prou al seu abast, ningú hauria dormit cent anys. És més: ningú s'hauria punxat amb cap filosa, ni amb cap agulla. El conte no rebria crítiques feministes. El Príncep Encantador s'hauria casat amb la besnéta de la Bella No Dorment.

Avui m'acomiado de vosaltres amb un poema de Joan-Lluís Lluís, «Gospel», que va aparèixer dins del recull de gormanderies estilístiques Xocolata desfeta. Exercicis d'espill (Barcelona: La Magrana, 2010):

«Oh, Pare Déu, amb Tu matinaré

Sí, i trastejaré

Per tots els carrers del Teu reialme

Estrets o amples

I Seràs per a mi com cacau amb llet

Un xic desfet

I la fam mai més no em farà patir

Prou de patir!

Cor: Oh, Pare Déu, ja no faré cas de les malvades

Que volen endur-se'm cap a les fosques selvades

De l'Infern etern».H

Per a més informació consulti l'edició en paper.