Foto: EL PERIÒDIC

Jean-Auguste Brutails escrivia el 1904, a París, La coutume d’Andorre i en aquest hi reconeixia que «la coutume d’Andorre est une réalité. Il en est fait, d’ailleurs, des mentions expresses dés le XVe siècle».
Marc Vila i Riba en el pròleg a l’edició del Politar Andorrà feta el 1982, escrivia: «... el Politar, –tal i com molt ajustadament fan remarcar els seus transcriptors- presentadors – és una recopilació de costums i, sobretot, de costums de dret públic. I a mi personalment, em sembla que el Politar és una prova ben fefaent de la vigoria del costum com a primera font del Dret, inclòs del dret públic, en el nostre Principat. Observem només com ha evolucionat el costum a Andorra des del Politar (ara fa més de dos cents anys) en l’àmbit del dret públic fins avui, en moltes matèries en les quals no hi ha hagut legislació, i fins i tot en matèries en les quals s’ha legislat –però s’ha obrat sovint en la pràctica en contra del legislat– i ens adonarem que l’espontaneïtat del costum ha vençut la fredor de la llei i que el nostre poble ha viscut un estat jurídic que l’ha erigit en legislador ... Ja ho digué Camps i Arboix: «Aquells pobles que han negligit la força del costum com a força d’obligar; que dòcilment es resignen al conformisme que implica la supeditació a la voluntat del príncep o del legislador despòtic; que no reaccionen perquè no senten la llei filla de llurs entranyes, són pobles indiferents que, quan el cas s’ho porti, burlaran la legalitat per astúcia sense escrúpols, com la violaran per la força sense remordiment» ... gosaria esperar i demanar que la generació actual, amb altres formes i accidents, fos fidel a l’esperit i a les essències que donen ànima i vigor al vell i tanmateix tan actual Politar ...»
Josep Maria de Porcioles i Colomer en el pròleg a l’edició del Manual Digest de 1987 deia: ... «íntima interacció entre dret, home i terra ... De la llibertat de l’home, Andorra n’ha fet llei suprema, a través dels usos i costums, norma fonamental del seu dret, amb caràcter prevalent, àdhuc en el camp polític ... El Principat, com gairebé tots els països pirinencs, adoptà un sistema polític dels anomenats ‘no tancats’, en que el costum té un valor prevalent, fins i tot quan el dret es codifica ... Un dels grans mèrits del doctor Fiter és, precisament, haver recollit el costum viu d’Andorra, haver-lo recopilat i haver-ne extret l’esperit, en la justa estimació del poder que té la voluntat social i la consciència jurídica de cada poble. Terra de llibertats, l’home hi ha creat, amb plena decisió, les seves consuetuds, part viva i inseparable del seu estatut jurídic ... Res no innovà Andorra quan féu del costum la base del seu dret. En la llarga durada del ius commune, que presideix l’Edat Mitjana d’Europa, les disposicions escrites foren escasses. L’equitat, la convicció jurídica i, amb ella, ‘l’opinio iuris’ foren pedres angulars de la seva organització jurídica. El costum, per pròpia essència, no és ni l’immutable ni el versàtil, sinó la tradició viva que es renova en la poderosa decantació del temps, sota el signe del que és volgut i estable. I la sobirania s’hi recolza ... Andorra sorgeix novament en la plenitud de la seva vida i de la seva història, i en el seu dret humanitzat, on l’equitat posseeix valors prevalents».
¿És necessari perdre els usos i costums, i el ius commune, després de la Constitució?
¿Són incompatibles els usos i costums amb les lleis?
¿No és possible la compilació dels usos i costums?
¿Si els costums són identitat perquè renunciar a una part de la identitat andorrana?
¿És necessari l’imperi de la llei en un país no imperialista i que la seva bandera ha estat i ha de continuar sent la llibertat?

Demà, a la sala d’actes del Centre Cultural la Llacuna, carrer Mossèn Cristo Verdaguer 4, d’Andorra la Vella, les dinovenes jornades de la Societat Andorrana de Ciències, patrocinades pel Ministeri de Cultura i Crèdit Andorrà, ens conviden a escoltar entesos entorn al tema Dret andorrà: entre els usos i costums i el codi.
Entre les nou i mitja del matí i les dues del migdia exposaran presencialment les següents ponències: Dret privat andorrà: entre el ius commune i la codificació, per Iago Andreu i Sotelo; Entre els “usos i costums” i el futur codi, hi ha hagut vida ..., per Marc Forné i Molné; Especificitats de codificació en diferents contextos internacionals, per Alexandra Grebennikova i Vólkova; El dret andorrà identitari: els usos i costums, per Joan Argemí i Ferrer; El costum i la codificació, per Salvador Raméntol i Fàbregas; El dret civil i la Constitució, per Antoni López i Montanya; Quina inseguretat jurídica amb la vigència del ius commune a Andorra? Jurisprudència i cassació, per Manuel Pujadas i Domingo; Seguretat jurídica: codificació, per Salvador Capdevila i Pallarès; Del Manual Digest al Tribunal d’Estraburg, per Francesc Badia i Gomis; Per un codi civil andorrà, per Miquel Àngel Canturri i Montanya; La codificació en el procediment, per Rosa Ferrer i Obiols, i El nou codi de procediment civil, per Xavier Espot i Zamora.
I altres quatre ponències no presencials s’ajuntaran a la publicació: Costum i dret comú versus codificació i la seva incidència dins el sistema de fonts del dret administratiu, per Pere Figuereda i Cairol; Per seguretat i per lògica, el codi, per Maite Bourgeaud i Iza; La codificació, garantia de sobirania, per Joan Miquel Rascagneres i Llagostera; i Modernització i informatització de la justícia, per Enric Casadevall i Medrano.
Si aparentment pot semblar que el tema només afecta als professionals del món del dret, no és cert.
Els usos i costums han format, històricament la identitat andorrana i l’Andorra actual és filla de l’Andorra fonamentada en uns usos i costums específics. Però no immòbils, sinó que s’han anat adaptant al llarg del temps i fent-se presents en tots els elements constitutius de l’andorranitat, és a dir el caràcter de la seva gent i les seves institucions, el seu dret, la seva identitat política, la seva divisió territorial, etc ...

Renunciar al usos i costums com a font de dret gratuïtament, és una amputació de part de la identitat dels andorrans com a nació, és a dir del seu futur com a poble.
La modernitat no és incompatible amb un dret humanitzat sinó tot el contrari, n’hauria de ser una necessitat.
Codificar el dret per a simplificar-ne el seu coneixement i aplicació deslligant-lo i allunyant-lo de la realitat de l’home i la terra i les seves necessitats concretes està conduint a una justícia que es converteix en una gestora de normes que creixen exponencialment quantitativament alhora que perden valor qualitatiu. Sigui com sigui, però, no podem renunciar a un dret humanitzat. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.