• Com sobreviure al canvi de rodes el dia que hi va tothom

Foto: NOE

He entrat de ple en la tecnologia. O això creia. El braçalet intel·ligent Jawbone Up, les ulleres Google Glass, els vídeos lifelogging, l'emWave2 que mesura la freqüència cardíaca, el Bluetooth 4.0, el monitor Fitbit, el sensor de calçat Nike+, l'smart rellotge Basis, el podòmetre, l'acceleròmetre o el GPS. Però cap d'aquests artefactes no ha estat capaç d'avisar-me que havia de posar les rodes de contacte al cotxe. Pel que sembla no vaig ser l'únic.

No sé si l'observació del cel, les prediccions meteorològiques o l'anunci de sancions de 180 euros als conductors que circulin entre l'1 de novembre i el 15 de maig sense equipaments especials (rodes de contacte o cadenes) en els casos en què la calçada estigui gelada o nevada, va fer que el taller de pneumàtics tingués una activitat més febril i caòtica que l'aeroport de Da Nang durant la guerra del Vietnam. De fet, més que un lloc on canvien rodes, semblava la confluència dels rius Ganges i Yamin amb milions de pelegrins disposats a fer el bany de purificació durant el Kumbh Mela. Allà, els déus eren els operaris, i els dimonis, els altres, que com jo, s'havien despertat tard i la lluita no era, precisament, pel control d'un càntir ple d'amrita o nèctar de la immortalitat sinó que era una cosa més tangible: aconseguir canviar les rodes. L'encarregat, que per sort, no parlava en sànscrit, semblava que tingués un Hal 9000 allotjat a l'epitàlam i anava discernint entre clients habituals, ocasionals i passavolants, de manera tan expeditiva com el malvat Sauron, arxienemic dels hobbits de Tolkien. Alguns eren expulsats del paradís per una moderna i pneumàtica adaptació de la Lliga per les Bones Costums i la Decència, sense haver mossegat la poma, com la prostituta Dallas i l'acohòlic doctor Boone a la pel·lícula, La diligència. D'altres entraven al purgatori en forma de concessió d'hora per tres dies després i els més afortunats, pocs, tocaven el cel ja que serien admesos, amb el seu cotxe i les seves rodes, al taller.

Els humans tenim una certa fascinació per l'apocalipsi. Però aquella tarda, en aquell local de pneumàtics confluïen les dimensions de l'arca de Noé, l'alineament de planetes, els 666 anys del naixement de l'Islam, les llàgrimes de Montserrat Caballé per la sagrada unitat d'Espanya, la càbala, l'amplada de la gran Piràmide, les aparicions de cometes, els calendaris d'antigues civilitzacions i el de la foto d'una noia en posat sensual, lleugera de roba, penjada en una paret i que anunciava el mes de novembre del calendari Pirelli --justificat perquè és una marca de pneumàtics -- i les dotze àguiles que havien ajudat Ròmul a fundar Roma. Quan va ser em van cridar per canviar les rodes em va semblar un esdeveniment tan increïble com l'ús de l'antimatèria amb finalitats clíniques. En nom de l'estabilitat del meu sistema nerviós, prometo que cada any, a mitjan octubre, aniré a posar els pneumàtics d'hivern. En cas contrari, em comprometo a intentar fer levitar una granota en un camp magnètic, a determinar estadísticament la llargada de cabell dels andorrans que van a Caldea o als partits de bàsquet del River MoraBanc, a pronosticar, amb matisos, que la crisi és a punt d'acabar o a demanar que Govern m'avali amb 750.000 euros per fer un estudi pioner per demostrar que un home que porta els cordons de les sabates deslligats, es pot integrar millor en un grup de dones. Ho tindré tot tan planificat com la batalla de les Ardenes de la Segona Guerra o les collites a cinc anys vista de Mao Tse-tung a la Xina.

Clar que sempre pot haver-hi sorpreses. Perquè la condició humana té una tendència a la còpia i a la imitació. Jean Cocteau ens va deixar la sentència que cada persona porta un lloro a l'espatlla dreta que imita els gestos que observa. No és l'únic que va incidir en el tema. El filòsof Roger Caillois en el seu The mask of medusa afirma que les cultures deriven cap als rituals que imiten alguna cosa. La imitació, per tant, sembla incorporada al codi genètic. I per més que jo planifiqui canviar les rodes el 15 d'octubre, si aquell dia han anunciat neu, em trobaré al taller amb el meu cotxe com si fos la pedra negra, la de la Meca no la del restaurant de Ponts, envoltada de milers de pelegrins durant el ritus del tawaf. El fet de ser client permetrà, un any més, que li posin al meu cotxe els pneumàtics d'hivern. Això sí, després d'una llarga espera, en un taller gèlid amb soroll i espetecs, i amb un encarregat que exerceix de pastor davant una colla de clients, drets, silenciosos i obedients, gairebé com un ramat. La tendència a veure el poble com un ramat i a comparar els governants amb els pastors, gaudeix, des de fa segles, d'una bona acollida, de metàfores i de comparacions. Però com va fer notar Trasímac, sofista i retòric grec, el benestar del ramat mai no ha estat el fi últim dels pastors. Ni, per tant, dels governants.

Per a més informació consulti l'edició en paper.