La Noemí Rodríguez ens parlava aquesta setmana dels prejudicis velats a occident sobre la dona, i de com s’insereixen inconscientment en les nostres actituds. Són les mirades intel·ligents i sàvies les que saben percebre les similituds i les diferències. Abans aquestes mirades només arribaven a les comparacions d’una i altra cultura, i ens fascinaven amb els punts d’interconnexió i mestissatge que representaven ciutats com Istambul. 

Per a mi, el que és interessant d’aquests moments, allò que ens aporta la globalitat, és l’adaptació, o millor dit, l’adopció d’aquells elements d’altres cultures que ens aporten equilibri i progrés, tant econòmic com emocional. Hi ha molt de camí a recórrer en aquest sentit. De fet és un camí desesperadament asimptòtic. Per molts, aquest camí precisaria haver recorregut revolucions que tallessin caps. Així ho posava de manifest l’Arturo Pérez Reverte, reconegut periodista i escriptor, membre de la Reial Acadèmia Espanyola, en unes declaracions al programa d’en Jordi Evole, Salvados.

Una bella i cruel manera de mostrar aquesta necessitat revolucionària és la cançó Cut the world del fantàstic Antony and The Johnsons. Un vídeo clip estripador i incomprensiblement bell, que assenyala la necessitat de tallar i de començar de nou. Només la bellesa de la melodia i de la seva veu, mostra però que la sang i la guerra no és el camí.

Per a molts, les nostres generacions, les dels que tenim entre trenta i cinquanta anys, som bàsicament una generació perduda en la comoditat i el confort de les coses que ens envolten. D’altres pensen que juguem en una divisió inferior. I el cert és que en part tenen raó. Perquè no estem superant els qui ens precedeixen. La generació que està entre els cinquanta i els setanta, són gent que van haver de lluitar de valent, en un entorn econòmic i social francament difícil. 

Però no s’equivoquin. Moltes vegades els de la meva generació tenim ganes de començar a parlar clar i català, a dir en veu alta el que un pensa. ¿Però de què serviria? ¿Hi ha ganes de canviar de veritat? ¿S’està disposat a assumir el risc de perdre el què es té per cercar una societat més justa? Un noi que vaig conèixer d’AD800 així m’ho manifestava fa unes setmanes: la gent aquí no es mou. Però el cert és que no es mouen ni els d’aquí, ni els del país veí. 

I de fet, quan algú amenaça amb una espardenya, com ho va fer simbòlicament un diputat del Parlament de Catalunya davant l’exdirectiu de Bankia, se’l desqualifica. ¿Què hem de fer, tallar caps o ser pacients a que es decapitin sols amb els pas dels anys?

En aquest dilema, en la intersecció entre el ioga i la guerra, m’empasso de nou L’art de la Guerra de Sun Tzu, escrit l’any 500 a.C, per a ser més astut que l’oponent, per a què els delictes penals no siguin necessàris. Amb dos dits de seny, mai por. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.