• L'anunci de l'actuació dels Kool & The Gang ens retorna als anys vuitanta

Foto:

Crec que he descobert el mite de l'eterna joventut. Són els Kool & The Gang. Han anunciat la seva actuació a la propera temporada de música i dansa MoraBanc d'Andorra la Vella. He passat clarament dels 50 i quan era jove, aquest grup ja feia temps que actuava. De fet, és possible que haguessin d'anul·lar un concert a Sarajevo l'any 1914 perquè va coincidir amb l'atemptat contra l'arxiduc Francesc Ferran. No sé si es tracta d'una llegenda urbana però és indiscutible que estem davant d'un cas de longevitat increïble. Quan van triomfar amb la cançó Celebration, jo tenia la cara sotmesa a l'efecte Clearasil per mitigar els efectes de l'acne i el cos sacsejat pel complex vitamínic Katovit, medicament estimulant que millorava, suposadament, el rendiment estudiantil. Ja fa anys que el van deixar de fabricar i ara hi ha el Pharmaton, l'Intelectum i el Durvitan, a més del Red Bull amb vodka. Però els Kool & The Gang continuen. I continuen fent ballar la gent. Bé, no a tota.

Sóc arítmic total, ensopego amb els meus propis peus i sóc incapaç d'acompassar els meus moviments a un ritme musical concret. Per això una de les meves cançons preferides és Jo no sé ballar de Pep Sala. I això que ho intento tot i que, veient-me, la Cher i la Isabel Presyler esclatarien a riure si les seves cares, sotmeses a múltiples retocs, encara poguessin expressar emocions. Vaig començar, previ visionat de diversos programes de TVE1 d'Aplauso i el seu espai La juventud baila amb el típic ball adolescent de bategades testosteròniques i moviments escarafallosos. Consistia, bàsicament, a moure els braços amb girs sobtats. Es va acabar el dia que em van preguntar si jugava a tennis i si m'entrenava per al Roland Garros.

Després va ser el torn del bragueta-dancing, consistent a ballar amb les mans a les butxaques fent lleugers moviments de maluc, cosa que no lligava gaire amb un alumne aplicat de col·legi de capellans i d'exercicis espirituals. Va ser una moda efímera ja que la gent em mirava com si acabés de nedar en una bassa d'aigua fecal. El tercer intent va ser l'anomenat «estil descriptiu» on escenificava, sobre la pista, el que passava a la cançó. En principi anava pel bon camí quan es tractava de fer veure que tocava el piano o la trompeta fins que va sortir una cançó amb crit de Tarzan inclòs.

El ridícul va ser espantós però em puc considerar un precursor amb l'«estil descriptiu», ja que, anys després, amb Maria Jesús, el seu acordió i Los pajaritos, els ballarins feien gestos amb les mans per imitar el moviment del bec dels ocells. Afortunadament Maria Jesús serà recordada per aquesta cançó i no per la seva versió, amb acordió per descomptat, de Dramas y comedias de Fangoria. Com tampoc no passarà a la història el meu quart intent d'integrar-me en el món del ball, mitjançant el clipestil, que era fer en una discoteca, en una boda, o en una festa major, el mateix que els cantants en el videoclip.

L'experiència va ser efímera ja que Miguel Bosé no trigaria gaire a posar-se unes malles roses i fer saltironets com un possés cantant Don diablo. Estalvio detalls però no puc evitar comentar que la meva autoestima va resultar extraordinàriament derrocada sense cap mena de consol ni pietat. Per sort no vaig posar-me les malles perquè encara ho hauria d'haver consultat amb el Vaticà. Els quatre intents, amb el seu consegüent fracàs em vam fer decidir adoptar un pas de ball i fer sempre el mateix, ja sonés un tema de Bisbal, La Pegatina, Raffaella Carrá, el sarandoga de Lolita, una samba o un rock and roll.

I ja podria ser el William Holden de Picnic al qual se li acosta una sensual Kim Novak contorsionant el cos o el Colin Firth de A single man --poso el títol en anglès per veure si m'espia la NSA-- a l'escena del ball amb Julianne Moore que jo no canvio el meu pas de ball, sobretot ara que estic en una edat per aprendre botànica, entendre Camus quan es compleixen 100 anys del seu naixement, fer el creuer Brisas del mediterráneo i intentar aconseguir una jubilació digna; tot i que encara vaig intentar aferrar-me al ball, fent la inscripció en un curs d'iniciació a la salsa. La humanitat, Celia Cruz, el professor i la resta d'alumnes estaran eternament agraïts perquè el curs s'hagués suspès per falta d'inscrits si no s'haurien passat al tai-txi, convertit en esport de risc després de la mort de Lou Reed quan el practicava.

El que sí estic en condicions de desmentir categòricament és que la frase «comiat no causal», per justificar que han despatxat dos traumatòlegs de l'hospital Nostra Senyora de Meritxell, o la memorable «l'actuació dels mossos al Raval va ser més o menys correcta», siguin fruit de l'observació dels meus moviments al ritme de Bemba colorá. Sóc un desastre però no tinc el poder de convocatòria dels vídeos lúbrics de Miley Cyrus i de Rihanna, dels correus electrònics d'Urdangarin burlant-se de la família reial ni el desvergonyiment d'alguns polítics i alts càrrecs. Que són, en definitiva, els que ens fan ballar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.