Quan anem a veure un espectacle de prestidigitació sabem que ens enganyen , el que volem és que la malaptesa del mag no ho evidenciï. I quan portem els nostres fills a veure un guinyol, sabem que la granota ni es mou ni parla, el que esperem és que els fils no es vegin ni el cap del manipulador aparegui als peus del titella. Una cosa semblant passa amb els espies. Tenim la certesa que existeixen i que la seva activitat està en el límit de la legalitat, fins i tot ens enlluernen les seves històries en la ficció, el que ens escandalitza és que les seves pràctiques reals s'airegin .

Hem de reconèixer que davant l'espionatge els nostres principis ètics trontollen. Espiar l'enemic ens sembla bé, fer-ho entre amics sona a deslleialtat. Si coneixem que un atac terrorista es desbarata gràcies al treball d'un servei secret la cosa ens sembla estupenda, però si es desvetllen les milers d'accions que va caldre rebutjar abans d'arribar a l'assassí, la majoria sobre ciutadans de bé , llavors ens indigna. Fins i tot ignorem que el presumpte terrorista abans de ser detectat era en aparença un ciutadà de bé amb els seus drets constitucionals intactes, entre ells el del secret de les seves comunicacions .

Seria fàcil respondre que el límit està en la legalitat, però per a això ja tenim a les forces policials i no necessitaríem aparells als quals abans d'anomenar eufemísticament «agències d'intel·ligència» «eren «serveis secrets». ¿ Preferim que no hi hagi? Cadascú tindrà la seva legítima resposta. El que sembla evident és que si per la seva imperícia deixen les seues vergonyes a l'aire algú haurà de donar explicacions i la ciutadania i els Estats tindran el dret a exigir responsabilitats. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.