• En renunciar no s'ha pensant en la il·lusió dels pirinencs

Foto: NOE

Fa pocs dies, l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va anunciar que desestimava la presentació de la candidatura de Barcelona - Pirineus per organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern de 2022. Després de tres anys de treballs per estructurar un projecte competitiu, es tancava l'opció a batallar per aconseguir una marca olímpica per al Pirineu. Cap dels arguments que es van afegir per justificar la decisió eren novetat: en els esports d'hivern no hi havia medallistes potencials ni prou nivell internacional; no hi havia unanimitat política en tots els grups municipals de Barcelona (s'havia buscat?), el COE i el COI no podien garantir que es guanyaria (ho podran fer mai?) la situació econòmica no permet aquest gran dispendi marginal a la crisi.

Semblava que el resultat desfavorable de la candidatura de Madrid 2020 del mes anterior havia contagiat la decepció per una candidatura espanyola, quan uns mesos abans aquest descart de la candidatura d'estiu es valorava com l'oportunitat de l'alternativa d'hivern. Però crec que la falta de voluntat política en un projecte que vertebri de veritat el Pirineu amb la ciutat de Barcelona ve de molt més endarrere.

Els objectius de la candidatura Barcelona - Pirineus mai no havien estat explícitament assumits, ni per l'Ajuntament de Barcelona, ni per la Generalitat de Catalunya. Qui es creurà que es promociona l'esport mentre es redueix el pressupost un 35 per cent en dos anys? Com es pot aspirar a organitzar els Jocs Olímpics si després d'una dècada dedicada a més de 150 competicions alpines en Copes d'Europa i del Món i 2 Campionats del Món a la Molina, ara es renunciava a continuar en la presència internacional? La promoció de l'esport de neu als infants de les escoles de les poblacions de muntanya ha desaparegut amb les retallades i l'esport d'elit en competició cada vegada desanima més els seus tècnics i practicants. Els que pensen que en l'organització dels Jocs Olímpics hi ha només unes festes i uns espectacles de televisió, també haurien de saber que darrere hi ha tota la cultura de l'educació física i de l'excel·lència en la competició. Els JJOO de 2022 havien de servir per promoure aquests esports al més alt nivell. La unanimitat política és una utopia a l'hora de gestionar projectes estructurants amb visió de futur. Tampoc no hi va haver unanimitat per iniciar la candidatura de 1992, la unanimitat va venir després de l' encert en els resultats. El grup de govern havia de tenir lideratge i els partits polítics entusiasme. Quin contrast tan decebedor quan en aquests mateixos dies l'únic gran projecte de país és la promoció de Barcelona World i rebaixar els impostos escandalosament als casinos, al joc i a la bombolla immobiliària! La insòlita via del referèndum popular als habitants de Barcelona, proposada sense donar prou elements de valoració, sembla un signe suplementari de l'absència de lideratge polític.

La situació econòmica en els propers vuit anys ja sabem que serà complicada. La inversió a curt termini serà limitada. Però si no disposem de cap projecte estructurant del què cal fer per al Pirineu no tenim cap possibilitat d'avançar. La inversió directa en obres permanents per a equipaments esportius en el projecte dels Jocs és de 370 milions d'euros, una xifra més que raonable (50 milions per any) al ser compartida bàsicament entre el Govern central i la Generalitat. I la inversió per a infraestructures és una condició imprescindible per mantenir un territori viu i actiu, homologable a altres zones de muntanya dels països alpins. Per què s'ha criticat tan obertament la millora fins a Vic amb l'extensió a Ripoll i Puigcerdà del tren, que ara funciona gairebé a la mateixa velocitat que fa 50 anys? Per què no es pot afegir a la proposta olímpica de Barcelona unes millores a les infraestructures (1.000 milions d'euros, el 70% per a carreteres i tren) d'arreu de Catalunya i del Pirineu? És que no té sentit revitalitzar alguns dels equipaments esportius obsolets de la Ciutat de Barcelona, com el velòdrom o el poliesportiu del carrer Lleida?

La crítica fàcil només es fixa en les desfilades i els focs artificials dels JJOO. L'impacte econòmic d'aquestes inversions en els propers deu anys és el que s'hauria de debatre. La garantia de guanyar en una candidatura olímpica no es pot pretendre abans de presentar-se i de mostrar el projecte i les circumstàncies que l'acompanyen. I esperar que ens la donin un COE escaldat per la prova de Madrid o bé el president del COI que era el màxim valedor de la candidatura de Munich, potser és demanar massa. O trobar excuses de mal pagador.

La candidatura Barcelona - Pirineus 2022 era oportuna en temps de crisi, tècnicament viable, excel·lent organitzativament i sostenible a llarg termini. Els representants polítics del Pirineu li han donat suport unànime i l'han vist com una oportunitat de sortir de l'atonia en que ens hem instal·lat. Des de la Vall d'Aran han sortit algunes veus discrepants perquè no s'hi havien inclòs cap de les magnífiques pistes d'esquí que prestigien el país, però sense valorar la necessitat de la compactació i l'accessibilitat imprescindibles per fer una candidatura guanyadora.

Al moment de renunciar a presentar la candidatura, no s'ha escoltat ni tingut en compte aquesta il·lusió dels habitants del Pirineu i dels amants dels esports d'hivern. La impressió que se'n treu és que, per a alguns dirigents, el Pirineu només es té en compte per gaudir del xalet de la Cerdanya i dels espais de lleure associats. Promoure un projecte engrescador només prospera si es fa en la urbanitzada metròpoli de Barcelona. Dissortadament, hem perdut una oportunitat que tots sabem que no tornarà el 2026, per la lògica de la rotacions continentals o per la competència difícil de qualsevol país alpí més organitzat.

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha estat la gran institució absent en el projecte. Ni tan sols ha analitzat si es tractava de fer un projecte modernitzador de les estacions d'esquí, com a motors d'activitat econòmica d'algunes valls de muntanya; la promoció de l'esquí de fons o biatló; la consolidació de la marca Pirineu com a reclam internacional; la promoció dels esports de gel i neu des de la base fins a la més alta competició; o la dinamització econòmica en una vasta zona deprimida i despoblada del territori. Si es tractava de vertebrar ciutat i muntanya, la Generalitat n'ha estat totalment al marge. El Pla d'esports d'hivern de Catalunya no té dotació de personal ni econòmica per fer res. Què podem, doncs, esperar-ne?

Malgrat tot el que representa de fracàs aquest resultat final, cal valorar els aspectes positius generats: El bon treball de l'Oficina Olímpica dirigida per Enric Truñó, preparant un extraordinari projecte de candidatura; la fructífera cooperació entre les federacions esportives, encapçalades per Eduardo Roldan (RFEDI), Maria Teresa Samaranch (FEH) i Ramon Carreras i Òscar Cruz (FCEH), amb les respectives federacions internacionals; el suport de l'Ajuntament de Barcelona per donar continuïtat als estudis a través de Barcelona Regional i d'algunes proves de competició; la tímida iniciativa d'algunes comissions organitzades pel Departament de Territori i Sostenibilitat per configurar un esquema de Pla global per al Pirineu i estudiar la sostenibilitat ambiental dels JJOO; l'acompanyament de les estacions d'esquí, molt especialment des de l'ACEM, FGC i TTADUSA; el suport incondicional dels ajuntaments més directament implicats de la Cerdanya, el Berguedà i l'Alt Urgell, especialment els d'Alp i Fontanals de Cerdanya; la dedicació dels membres de la Comissió Directiva...

Ara, després de decidir de no trucar a la porta dels Jocs Olímpics, caldria que no quedés en l'oblit la promoció dels esports d'hivern a Catalunya i a Espanya, les infraestructures del territori pirinenc, la modernització de les comarques de muntanya i la necessitat de cohesió constructiva entre Barcelona i el Pirineu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.