• La instal·lació andorrana aconsegueix amb escreix el motivar l'espectador a partir de les formes i volums

Foto:

Deixar una traça positiva, del nostre pas pel món, tot i ser relatiu, és important. No per a nosaltres, sinó per als que vénen darrere nostre. Disposar de referents ajuda a viure millor, o esperoren a superar-los o a crear-ne de nous.

Venècia, com Andorra, s'ha hagut d'espavilar sola, i de les seves limitacions i punts febles, fer-ne virtuts.

La història ha fet de Venècia, a més d'altres coses, una cruïlla cultural.

La celebració de la 55a Biennale d'enguany, o exposició internacional d'art de Venècia, ens indica que es va iniciar fa molts anys, concretament el 1895.

La Xina s'hi va incorporar fa vint anys, Andorra en fa dos i enguany s'hi han integrat deu estats nous (Angola, Paraguay o el Vaticà entre ells), entre els 88 estats assistents en 77 pavellons i altres 49 events expositius per tota la ciutat a més de l'ocupació dels del Giardini i l'Arsenale.

Més de 274 artistes participen en els pavellons dels estats, més de 175 artistes participen en els events col·laterals i més de 166 artistes participen en la mostra, fent un total de més de 610 artistes participants, vius i morts, i així s'ofereix una obra ben completa i representativa de l'actualitat artística al món i les seves connexions amb artistes del passat i altres artistes actuals.

Una «mostra» que es vol alhora «recerca» en paraules dels seus organitzadors.

La segona participació andorrana a la biennal de Venècia, després de fer-ho per primera vegada el 2011, amb els artistes Francisco Sànchez i Elena Guàrdia, ha continuat obrint el camí iniciat d'incorporar originalitat, plasticitat i sentit global a la instal·lació proposada, dins d'un esforç per cercar la coherència, tot i la combinació de diversos artistes amb trajectòries i expressions diferents.

Després del primer any d'exposar en solitari en un edifici propi, ens hem de felicitar d'haver pogut mostrar-nos, frec a frec, amb d'altres propostes, dins del marc general de la biennal, encara que hagi estat en l'Arsenale Nord. L'evolució és notable i l'esforç ha valgut la pena.

La instal·lació s'ha presentat equilibrada, volumètricament proporcional i entenedora, amb simplicitat i a escala humana, sense monumentalitats banals, artificioses, cridaneres ni museístiques, sinó amb tota la força natural que dóna, pot donar i ha de donar l'escala humana just en la línia d'accés entre pavellons i per on es produeix el pas de les persones visitants o espectadors, als quals cal saber emocionar, provocar, o captivar, i no només amb el missatge que transmet el títol del que es presenta, ni els discursos o escrits amb que s'acompanya, sinó i sobretot, per l'impacte, emoció o sensació que ens emportem, encara que no sigui entés però sí sentit.

¿Què és el que s'espera de l'art? No només un paisatge...

I el Tempus fugit o la instal·lació andorrana a Venècia aconsegueix amb escreix el motivar l'espectador a partir de les formes i volums, llums i colors, que es presenten, més enllà dels conceptes.

Perquè és cert. Estem immersos i envoltats per molt art conceptual. Però la conceptualització i el discurs que l'expliquen no són suficients per a constituir-ne la seva qualitat. I bé que és així. Són moltes les propostes que hi niuen grans conceptes o idees, que per si soles provoquen reacció, però la seva materialització és inòqua i inexistent. S'exposen molts reportatges fotogràfics, molts documentals i moltes pintures i escultures que no et generen cap interès ni estímul per elles mateixes. Heus aquí també la grandesa de l'art o saber escollir. I entre tanta proposta saber mirar, tocar, escoltar, captar i gaudir allò aprofitable, per estimulant. I estimulants en són Javier Balmaseda amb els seus cavalls mutilats que ens miren i ens veuen fixats en la nostra contemporaneïtat i en la seva fixació ens interpel·len per la nostra, en una composició natural i única i brillant. El temps que ha fugit.

I Fiona Morrison amb els seus dos itineraris en vídeo comparant natura i humanitat mostrant dues trajectòries on el temps i la forma són utilitzades escenogràficament i tractades de manera inversa, tot construint una narració pròpia en la que el narrador és alhora narrat en una narració plàsticament excel·lent. El temps que està fugint.

I Samantha Bosque, amb la seva memòria oblidada, passa de la fotografia a la pintura i d'aquesta a l'escultura recreant l'espai temps fenomenalment. El temps que va fugir.

En aquesta conceptualització que sembla obligada, en l'art actual, us expresso no les emocions o sentiments però si les reaccions conceptuals gairebé instantànies que, en síntesi, m'han provocat les instal·lacions d'alguns pavellons.

El pavelló general del Giardini, minúcies i fantasies. Estats Units d'Amèrica, la fragilitat del sintètic. Espanya, a la recerca de la bombolla immobiliària deconstruïda. Israel, l'exaltació de la immersió en un forat. Finlàndia, la deconstrucció natural. Hongria, la por a la fragmentació. Països Nòrdics, la natura amb respiració assistida. Japó, la precarietat de la modernitat. França dins Alemanya, la barreja com a meta. Corea, on el jo es perd en els no jo o els diversos jo. Canadà, la solitud imaginària. Gran Bretanya, màgia potàgia. Alemanya dins França, de potes enlaire. Txèquia i Eslovàquia, la humanitat com a col·leccionisme. Uruguai, deconstrucció d'objectes. Rússia, l'adoració del diner quan cau del cel. Venezuela, el soroll de l'art urbà. Suïssa, on no n'hi ha, no en pot rajar. Dinamarca, entre quelcom. Brasil, ni dins ni fora. Venècia, filant l'home. Egipte, tancats en ells mateixos. Sèrbia, suggestions. Àustria, ¿imitació de què?. Polònia, tot s'acaba com el so o no. Romania, res més natural. Vaticà, el principi recurrent. Argentina, la metàfora decadent. Emirats Àrabs, navegant. Catalunya, espectadors de l'art. Andorra, naturalitat.

Com diu el comissari de la instal·lació andorrana, Henry Périer, «En els cims nevats del Principat d'Andorra, es pot sentir la proximitat al cel i a l'infinit en una especial eufòria subliminal –i retornar de cop dins dels carrers vistosament plens de negocis i botigues. En aquest ambient de muntanya, increïblement bell, l'ecologia és percebuda com a una condició normal».

Potser, ha de ser aquesta l'aportació o la característica a la Venècia andorrana.

Venècia, plana i lacustre i només amb el color verd clar d'algun llosat de coure o verd fosc d'algun tendal comercial, necessita tots els colors del verd que pot aportar Andorra.

Fins al 24 de novembre es pot visitar la Biennale en el seu emplaçament original. Els catàlegs no mostren ni reprodueixen les instal·lacions exposades sinó les peces descontextualitzades.

La Venècia andorrana és ja una realitat gràcies a la participació tossuda però intel·ligent, senzilla però digna, no monumental però a escala humana, la nostra, i gràcies al Ministeri de Cultura i la seva bona gent i altres, entre ells, el Francesc Rodríguez, l'Ermengol Puig, la Ruth Casabella, el Pedro de Sancristóval, l'Henry Périer, etc, i tots els artistes del país que hi han participat d'una manera o altra. Els cal felicitar i animar-los a continuar.

Venècia és sinònim d'art i cultura a nivell mundial.

Ser-hi és anar fent camí i poder anar incorporant, a més d'una part d'Andorra dins Venècia, una part de Venècia dins d'Andorra i poder parlar algun dia de l'Andorra veneciana.

Per a més informació consulti l'edició en paper.