• Les desenes Trobades Culturals Pirinenques ens conviden demà a Ripoll a parlar del Patrimoni festiu al Pirineu

Foto: NOE

Cada nova generació té la seva manera d'entendre l'àmbit festiu, o aquella part de temps de que disposa fora de les obligacions de treball mínimes necessàries per poder viure i reproduir-se. I aquest es produeix diferentment en funció del tipus de societat en que es desenvolupa.

La cultura del temps de festa, com a temps de no treball, aplega dos nivells de manifestació, el personal que s'expressa de manera privada i el col·lectiu que s'expressa de manera pública.

Tradicionalment, com més lligada una societat ha estat al territori, l'àmbit de manifestació ha estat més públic que privat. I modernament, amb una menor relació de la societat moderna amb el territori que l'acull, l'àmbit de manifestació ha esdevingut més privat que públic.

El desús i el deslligam del territori és creixent, com també l'és l'aïllament personal i l'artificialització de les relacions a través de les noves dimensions virtuals.

El patrimoni és, per definició, el conjunt de béns i de valors que una persona o institució hereta dels seus ascendents.

El patrimoni festiu és, doncs, el conjunt de bens intangibles festius heretats a nivell col·lectiu, dels nostres avantpassats o dels qui ens han precedit en el territori on vivim i al qual hem decidit pertànyer o ens hi sentim units i per tant considerem que ens pertany. Encara que sigui molt poc, perquè el que hi passi ens interessa.

El patrimoni festiu esdevé així cultura popular o aquell conjunt de coneixences que han deixat de ser reconegudes d'un autor i han passat a ser considerades de tots, del poble. I ha passat a adquirir la «presència d'aquest do racial intern inconfusible alhora que inexplicable», en paraules de Joan Amades i Gelat.

El patrimoni festiu esdevé igualment tradició, o cúmul gran de coneixements humans que es conserven de pares a fills sense mai no haver estat escrits ni propagats per procediments acadèmics (Amades). Tradició és tot allò que hom sap sense haver-ho aprés a escola. O transmissió oral i gestual de pares (o altres) a fills.

I el patrimoni festiu esdevé també folklore, o ciència popular, no pas la dirigida al poble, sinó la que en ve. És el saber tradicional del poble. (Rossend Serra i Pagés).

De festes col·lectives, tradicionals, de cultura popular i folklòriques n'hi han de diferents tipus, totes elles fixades al calendari.

Les religioses són potser les que han resistit més el pas del temps. Hi ha les eclesiàstiques, les patronals, les processionals, les d'aplecs i les populars, entre altres.

Les polítiques reivindicatives, inaugurals, commemoratives de fets històrics, etc. Les mitològiques que provenen de ritus pagans o anteriors a les religioses establertes.

Les socials lligades als cicles del treball, agrícoles, gremials dels oficis o professions lliberals, a l'assoliment de les obres construïdes, les cíviques, les esportives, etc ...

Al Principat d'Andorra en tenim exemples diversos, de tot aquest patrimoni festiu.

Amades (1956) en cità alguns. «També tenia lloc l'aplec del Santuari de la Mare de Déu de Meritxell, declarada patrona de les valls d'Andorra per decret del 24 d'octubre de l'any 1873. Hi havien acudit de tots els pobles de la Vall, formant llargues processons precedides per les respectives banderes. S'havia celebrat una festa religiosa molt solemne i es cantaven els goigs de la imatge, que, segons la tradició, va ésser trobada. La gran gentada s'escampava per aquells estimballs i feia grans àpats. A la tarda es lliurava a la joia de la dansa. Feien ball al so de cornamusa, flabiol i tamborí. Ballaven les variants andorranes del Ball Pla, la Balangera i l'Esquerrana. Abans havien repartit panets beneïts i grans calderades de farinetes als fidels».

«Antigament, a Andorra, cada poble tenia una grossa porra o maça de fusta que portava el més destre en la cacera, amb la qual donava un cop ben fort a la testa de la presa una volta engarjolada dins la trampa. És interessant d'observar que el capdanser, que per les Carnestoltes menava el ball del Porrer, de Sant Julià de Lòria, rumbejava i esgrimia la porra de matar els óssos. Com vam indicar «... aquest ball té el caràcter d'un ritu antic d'iniciació dels fadrins per part del porrer, que ve a representar el succedani del primitiu cabdill de la tribu, el qual sovint participava de divinitat vivent de xaman o sacerdot i que, entre moltes d'altres atribucions, degué tenir la de matar l'ós representatiu del geni de l'hivern ...».

«Dia 16 de setembre. Avui celebra la seva festa major el llogaret andorrà d'Ordino. La festa religiosa ja abans tenia escassa importància. Tot l'humor, igualment que ara, s'esbravava en la dansa de plaça. Ballaven el ball pla i l'Esquerrana. També es feia una fira».

«Segon diumenge d'octubre. A Ripoll feien dos aplecs, a les dues ermites dedicades a la Mare de Déu del Remei: la de dalt i la de baix. Les dues es veien força concorregudes de gent de la vila i de molts pobles de la rodalia, la qual gent acudia en compliment de prometences. Hi havia fidels que assistien als dos aplecs. Presenciaven la funció religiosa a una ermita i anaven a cantar els goigs a l'altra. Eren molt típics d'aquest aplec els virolaires, els quals tenien molta requesta i treien els diners dels romeus que es deixaven temptar per la vèrbola dels qui menaven la virola. Al qui feia dama, li donaven un pollastre. La veu popular deia que el qui feia guinot, és a dir, el qui treia la sort adversa, s'havia de prestar a rebre una pallissa de part del virolaire, si aquest la hi volia donar, o havia de redimir-la amb diners, a raó d'un xavo per cada cop».

Les desenes Trobades Culturals Pirinenques ens conviden demà a Ripoll a parlar del Patrimoni festiu al Pirineu.

Hem de prendre consciència del nostre paper transmissor del llegat patrimonial que hem rebut cap a les generacions futures, així com de la responsabilitat que tenim per crear-ne de nou.

Tots hi som convidats!

Hi parlaran presencialment:

Rosa Serra i Rotés, sobre Sant Antoni, la Corrida de Puig-reig.

Enric Quílez i Castro, sobre La nit d'Ànimes.

Oriol Riart i Arnalot, sobre Les falles d'Isil.

Jordi Mascarella i Rovira, sobre El patrimoni festiu del Ripollès.

Xavier Burgos i Mateu i Albert Samarra i Pujol, sobre Falles d'Andorra la Vella, de l'oblit al reconeixement.

Lluís Obiols i Perearnau i Laura de Castellet, sobre El Cant de la Sibil.la i la seva recuperació a la catedral de la Seu d'Urgell.

Sergi Mas i Balaguer, sobre Les danses de festa major enmig del folklore festiu.

Artur Blasco i Giné, sobre La recuperació d'instruments de música tradicional.

Antoni Llagostera i Fernàndez, sobre Particularitats del calendari festiu religiós de l'àmbit Ripollès.

Montserrat Moli i Frigola, sobre La iconografia de Sant Eudald segons Cesare Ripa i Jacopo da Voragine

Tomàs Torrent i Palou, sobre La Diada de Cerdanya

Ramon Felipó i Oriol, sobre Queralt i la Gala

Santi Llagostera i Güell, sobre La modernitat, el darrer pas de la tradició. Propostes en el cant, el ball i la música popular als Pirineus Catalans

Xavier Farré i Sahún, sobre Les falles de la Ribagorça

Robert Lizarte i Fernàndez, sobre El carnaval d'Encamp, un símbol d'arrel i d'identitat

Claude Martinez i Jean Louis Blanchon, sobre La faites de la randonnée de la communauté de communes Pyrénées-Cerdagne, la Fête de l'excursionisme cerdan d'Osseja i les festes camperoles palauenques (Xicolatada i Festa del pa)

Jaume Vilalta i Jordan, sobre El món trabucaire a Ripoll

Jean i Lilianne Ibàñez i Esther Gratacòs, sobre La Saint Jean et la flamme du Canigou

Xavier Pedrals i Costa, sobre La Fia-Faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola

Claudi Aventin-Boya, sobre Patrimoni hestau aranés

Josefina Roma i Riu, sobre Innovació i tradició fan la Festa. Les festes de Graus

I no presencialment per a la publicació:

Domènec Bascompte i Grau, sobre Els arlequins, la crema del Mai i les tradicions de Canillo

Pèir Cots e Casanha, sobre Eth Haro de Lés i Arties

Josep Dallerès i Codina, sobre El ball dels bastos de Ransol

Pep Lizandra i Micó, sobre La música i les danses d'arrel: passat i present

Daniel Areny i Rossell, sobre La Marratxa, ball principal a Sant Julià de Lòria

Enric Quílez i Castro, sobre El carnestoltes de Bellver

Josep Guàrdia i Rocamora, sobre Lo Ball del cavallot i la Crema del carro, dos tradicions nadalenques d'Organyà

Isabel de la Parte i Cano, sobre Les festes d'interès cultural d'Andorra, expressions de la seva identitat i creativitat

Isidre Pelàez i Dulcet, sobre L'Escola Folk del Pirineu: un centre estable d'ensenyament de la música i dansa tradicionals

Pere Canturri i Montanya, sobre Mossèn Cinto Verdaguer i les falles d'Andorra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.