Foto: EL PERIÒDIC

Què se'n ha fet d'aquell «Escolto sempre el teu etern silenci a la muntanya», aquell vers de Salvador Espriu que evocava l'absència de qui ja havia passat a l'eternitat? Escoltar ja és ben difícil. Diuen que en les nostres relacions, tendim cada vegada més al monòleg entre diverses persones, però no a la conversa que vol dir intercanvi, interès per el que diuen les altres persones.

Possiblement, primer de tot s'hauria de fer una mica de silenci, però de soroll no en falta, destriar els sons costa molt en una ambient de tecnologia urbana que condensa en ben poc espai, tota la maquinària possible, motors, enderrocs, remors que més clares o més difuminades ja ocupen la vall.

Cal buscar directament a la muntanya, lluny d'autos aquesta especial essència d'un paisatge. Allí es crea el silenci, es pot escoltar, seguir i descobrir que es tracta del no res, però també al contrari, d'una presència permanent, eterna o fugissera perquè què sabem de l'eternitat? Silencis eloqüents, que ens interpel·len, que es transformen en temps.

En la vida pràctica, seria interessant que la pol·lució acústica, que se segueix i es mesura cívicament, es determinés de manera exigent, però és cert que trobar la feliç solució a la convivència de silenci i de sorolls antipàtics és ben complicat. S'haurien de segregar una mica, per protegir àrees on gaudir d'un silenci que deixés fer a cadascú.

Atès que això seria ben difícil, una proposta és fer un catàleg de sorolls antipàtics, una llista d'aquells sons que resulten poc suportables i a partir de la llista, organitzar-se una mica, alhora que protegir tothom que hagi de viure o de treballar en aquestes condicions i intentar, en la mesura del possible, evitar el soroll institucional, que després ho volem imitar i els veïns es queixen. Amb tots el respecte al poeta per manllevar el seu vers formidable. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.