• Em costa respectar que un sindicat destini les subvencions que rep a un curs de risoteràpia a Espanya

Foto: EL PERIÒDIC

Respecto –malgrat el meu total escepticisme–els beneficis que es poden obtenir en un curs de risoteràpia. El que ja em costa més és respectar que un sindicat, en un país amb sis milions d'aturats com Espanya, dediqui una part de les subvencions que rep graciosament de tots nosaltres a impartir aquests cursos als treballadors. La veritat és que sona a conya. Ja sé –i ho he escrit– que només serà una part mínima, una anècdota, però no tinc gens clar que la classe treballadora demani amb urgència cursets de risoteràpia. Doncs en aquests cursets i en uns més seriosos i en altres igual d'absurds, s'han gastat els sindicats part de la subvencions que rebien. Després van arribar els assalts als supermercats i més tard l'escàndol –que encara continuen negant– de la seva presumpta participació en els ERO i de la no menys presumpta falsificació de factures i desviaments de fons. I el millor que se'ls ocorre per defensar-se d'aquestes vergonyoses acusacions, amb proves contundents i publicades, és comparar les detencions ordenades per Alaya amb la negra brigada politicosocial del franquisme. I a la jutge, rep canya per un grapat de valents que l'esperaven a l'entrada del jutjat: «lletja, inquisidora, Alaya, pepera, fica't a la lletera». Una imatge vergonyosa i que deixa al descobert quina és l'actitud i el tarannà d'aquests personatges. I així els va. A la mateixa hora que en roda de premsa afirmaven que, segons la seva investigació, tot quadra i només admeten possibles i puntuals errors, la presidenta d'Andalusia informava que ja s'havien tornat més de 25 mil euros cobrats indegudament per la UGT, i encara queda. No és fàcil caure tan baix, acumular tant descrèdit, malbaratar tant cinisme demanant comptes als altres però negant-se a ells a ser transparents.

Durant la transició –i naturalment en el final del franquisme– els sindicats van jugar un paper fonamental demostrant una responsabilitat exemplar. Després va arribar un temps d'evolució perquè la «famèlica legió» de les masses treballadores s'havia convertit en una classe mitjana lliure ja en democràcia i amb legítimes aspiracions d'anar pujant més i més. Van ser els anys en què els sindicats pactaven fàcilment amb la patronal i ampliaven el seu suport als treballadors promovent, per exemple cooperatives d'habitatges com la tristament cèlebre PSV de la UGT sobre la qual alguna vegada s'hauria d'escriure la veritat i els que van contribuir al seu fracàs. De tant en tant una vaga general i poc més. El sistema funcionava i en els dos grans sindicats, que tenien el monopoli de la representació de tots nosaltres, fluïa els diners amb la mateixa facilitat que ho feia en els partits i fins i tot millor perquè els sindicats estan fora de perill de qualsevol control institucional, són, d'alguna manera, intocables i oficialment opacs. Però va arribar la crisi i van aparèixer els brots negres –aquests de veritat– de la corrupció de tots i avui, lamentablement, la UGT i CCOO ocupen les portades de diaris i informatius. No serà fàcil –i menys encara negant-se a l'autocrítica– recuperar el prestigi que van començar a perdre fa molt de temps amb tanta subvenci , tanta risoteràpia i tant allibera . Però així estan les coses i dissimular els forats negres implicant ni menys que a Aznar, tampoc sembla una gran estratègia .

Ara el Govern de la Comunitat de Madrid els ha tret el 90% de les subvencions per a formació i caldrà sentir-los. Però també caldrà escoltar les bases de la UGT d'Andalusia « fartes de defensar golfs». Doncs això. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.