Foto:

El Passat cap de setmana vaig anar a Montserrat convidada per Salvador de Montellà, ara germà Efrem, qui rebia l'ordre del Diaconat. Anar a Montserrat sempre és un regal pels ulls i per l'esperit. Ja pujant amb el cremallera, la vista és espectacular sobre la plana del Bages i amb les crestes de la muntanya a tocar; un cop arribats a Montserrat impressiona el maridatge entre la natura: l'obra de Deu, la muntanya serrada i l'obra de l'home: les construccions del monestir i la resta. Tot i que l'origen del monestir de Montserrat es remunta a l'Abad Oliba en el segle XI, el conjunt monumental actual està molt lluny de la sobrietat del romànic que devia lluir la primitiva ermita de Santa Maria. La basílica actual d'una sola nau, iniciada e segle XVI de tradició gòtica-renaixentista catalana, és el resultat d'un llarg procés reconstructor produït pels avatars de la història. Va patir devastacions durant la Guerra del Francès i a mitjans del segle XIX s'inicia la restauració que culminarà en el 1881 quan el papa Lleó XIII proclama la Moreneta, patrona de Catalunya. A les acaballes del S. XX es van fer unes reformes que ens han donat l'estructura actual. Plena de retaules, de pintures i d'escultures, és necessitarien moltes hores per copsar tantes obres d'art. El motiu però de la meva visita a Montserrat era l'ordenació del germà Efrem. Vaig conèixer al Salvador quan estava a Puigcerdà de professor a l'Institut i com organista de la Parròquia. Sempre em va semblar una persona d'una gran sensibilitat i sobretot vaig comprovar la seva generositat amb la malaltia de sordesa del meu germà Mossèn Jordi. La funció litúrgica emotiva, però un pel llarga, es va acabar amb el Cant del Virolai i en sortir a l'atri totes les campanes de Montserrat es van posar a repicar, i tot i que ens van eixordar, s'hem va posar la pell de gallina i vaig sentir que era festa grossa culminada amb un piscolabis en el gimnàs de l'escola. Vaig tenir el gran goig de retrobar-hi un altre amic, el Vicenç Santamaría, a qui no havia vist des del dia que fou ungit Monjo de Montserrat. Amistat que ve de lluny en el temps ja que compartint a la rectoria d'Asnurri amb mossèn Pasqual Ingla, la seva vida de místic i d'artista ens va ajudar a molts de nosaltres, a mi per lo menys, a entendre el fet diferencial de cada persona, a entendre que calia preservar el ser sobre el tenir, ara escriu poesia i em va donar records per les amistats. M'hi vaig sentir molt bé a Montserrat, doncs en la situació actual era com un miratge, lluny del soroll, amb harmonia amb mi mateixa, reflexionant vaig pensar que no era un miratge sinó un oasi. L'oasi de pau que de tant en tant necessitem trobar en el camí per reposar i carregar piles.

Per a més informació consulti l'edició en paper.