• Hi ha fòbies que són pitjors que la de tenir por de les aus

Foto: NOE

Atrapat en un desgavell transitori després d'una faringitis, un refredat, i uns atacs de tos, m'aferro al kit de supervivència a cinc euros de la Fira del Roser que consta d'una planta, un cistell fet a mà, un pintallavis, un puro i un aperitiu. No inclou un sobre de Frenadol. Millor, perquè estic amb sobredosis i mig narcotitzat. Per això no m'entra un atac de pànic quan veig que hi ha una paradeta on promouen un taller de construcció de caixes niu amb fusta reutilitzable per commemorar el dia mundial dels ocells. En condicions normals, tenint en compte la fòbia que he tingut des ben petit a les aus i, més recentment, als comentaris de la Mariló Montero, hi hauria passat de llarg però em plantejo solidaritzar-me amb la celebració, preguntant-me per què els ocells no cauen de les branques quan dormen, si les aus són el que queda dels dinosaures i si tenien previst construir caixes niu per al Titanis walleri, un ocellot que feia dos metres i mig d'altura i pesava cent seixanta quilos. El seu bec era descomunal i posseïa unes cames potents amb les quals podia córrer tant com un guepard. Eren les anomenades aus del terror que van viure fa dos milions d'anys a Amèrica, cosa que va impedir que me les trobés. Ara, el sol fet que un colom faci un vol rasant a prop meu ja em provoca un atac de pànic. També els puc preguntar si efectuen projeccions de la pel·lícula Els ocells de Hitchcock si no fos perquè, com sempre, la realitat supera la ficció. I si no, que els ho preguntin als habitants de Monterey (Califòrnia) que el 1961 van veure com grups d'ocells marins s'estavellaven contra les parets dels edificis, el terra i els vehicles.

Anys després, es va saber que els animals van patir una intoxicació per una alga microscòpica. Els organitzadors del taller de construcció de caixes niu, els amics d'Andorra Sostenible, no s'agafen seriosament les meves consideracions, potser perquè em coneixen i saben que sovint faig broma, i eviten dur a terme cap al·lusió al fet que, com els ocells marins, jo també he estat víctima de l'àcid domoic, un verí que afecta el sistema nerviós i que causa un comportament estrany. També és possible que amb l'Andorra Apocalipsi Zombie, ja es consideren a l'aixopluc de qualsevol esglai. M'he salvat dels zombis de Santa Coloma però el que fa por és el descobriment d'uns altres zombis, però en aquest cas no són els de The walking dead, o actors i figurants disfressats i maquillats, sinó moleculars. Tot comença amb l'acetat de trenbolona, que és un esteroide que augmenta la massa muscular del bestiar i d'esportistes, principalment els culturistes que se'l prenen de la marca Finexal 100 de Thaiger Pharma. Un percentatge molt alt s'elimina per l'orina. Encara que arribés al riu o a un llac, fins ara es pensava que no hi ha havia cap perill perquè amb una mica de sol i gràcies a la fotodegradació, s'eliminaven la trenbolona i els seus derivats. Aquesta setmana passada, però, s'ha publicat un ampli estudi d'uns investigadors que han comprovat com a la nit, quan es poden amagar a la foscor, les molècules de trenbolona tornen a la vida. Com els zombis o la resurrecció de Llàtzer. Això fa molta por. Com les vespes que han provocat 42 morts i més de 1.800 ferits al nord de la Xina o els terratrèmols a la costa de Vinaròs i altres notícies que converteixen la meva fòbia als ocells en una cosa gairebé insignificant. Això no vol dir que estigui decidit a impulsar una observació de ratpenats des de Sant Cerni de Nagol ni que em posi a escriure una nova versió del llibre Retrat d'un assassí d'ocells de l'Emili Teixidor.

Seguint els consells mèdics i psicològics, he decidit que hi ha altres temes del món animal que em criden més l'atenció com ara si les llagostes són immortals després de constatar, a més, que el seu preu per Nadal és immoral; d'intentar esbrinar quantes hores dorm un koala, si la sípia és un mol·lusc, els porcs poden mirar el cel i si les formigues dormen. M'estic documentant a còpia de revistes com Natura i Todo perros i documentals del National Geographic i d'El hombre y la tierra del doctor Rodríguez de la Fuente. L'objectiu, és estar en condicions de discernir si el ratolí té vesícula biliar o quin és el primat estrepsirrí endèmic de Madagascar, emparentat amb els lèmurs. Entre tanta informació he aconseguit saber que la fòbia als ocells es coneix com ornitofòbia. L'estic començant a superar gràcies a un suport terapèutic. El que ara mateix em fa més por és l'ocell del pànic. El que està fet de les nostres pors i que s'alimenta amb la nostra frustració. Continuo mirant revistes i documentals i no he trobat encara com es coneix aquesta fòbia. Ni si és tan fàcil de curar com la dels ocells.

Per a més informació consulti l'edició en paper.