• La Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, instituïda el 1968, compleix 45 anys d'existència

Foto: TONY LARA

Enguany s'han complert 45 edicions de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada (Conflent). L'any 1968 neixia aquesta singular manifestació cultural, a Catalunya Nord, com una manifestació més “una mica més tardana per fer de la contestació esporàdica una contestació permanent” en paraules de Ramon Gual (2008) en sintonia als fets del maig del 1968 a Paris i que varen canviar les relacions dins les societats occidentals, amb un abans i un després.

Les paraules de llibertat d'expressió; imaginació al poder; anarquia és ordre; queda prohibit prohibir; prou repressió!; volem la democràcia directa; en tenim prou de fer-nos representar; solidaritat obrers – estudiants - artistes; l'autogestió ens ha de salvar; la base de tos, el poble!; minoritari, pren la paraula, varen ampliar els punts de vista polítics, de vida democràtica i participació ciutadana existents fins llavors i varen traspassar tots els àmbits de la societat, inclosos els culturals. Fou en aquest marc que estudiants catalans de Perpinyà, Montpeller i altres llocs volgueren seguir aquest moviment amb una Universitat Popular d'Estiu.

Entre altres qüestions a la gent de la Catalunya Nord la UCE els va permetre retrobar la seva llengua i cultura, i als de Catalunya Sud una alternativa per retrobar-se, discutir, expressar-se, donar-se a conèixer i afirmar-se en uns moments crucials a l'estat espanyol.

Però, sobretot, va permetre a catalans del nord, del sud, a mallorquins, a valencians, a andorrans i a algueresos retrobar-se en un espai i temps comuns de llengua i de cultura, afirmar-se en la unitat del concepte de països catalans i en el seu prestigi passat, present i futur.

És en aquest context on Andorra entra conscientment a participar, de manera institucional a través de la Societat Andorrana de Ciències a partir de 1988, en la seva vintena edició. I ho fa per tal de poder-se afirmar en la seva especificitat cultural i lingüística amb els seus companys naturals de viatge, per tal de poder comptar i contribuir en el procés mundial de globalització cultural i econòmica en que tota la societat humana està immersa.

Enfortir la cultura que s'expressa en català és més necessari que mai i té ple sentit per a preservar aquesta visió del mon específica i pròpia que només pot sorgir dels territoris agermanats per la mateixa llengua, encara que sigui amb els matisos de la catalanitat, de la valencianitat, de la balearitat, de l'andorranitat, o tots els altres possibles.

Els premis Canigó apareixen, en la seva primera edició, el 1995 (XXVII UCE) i es concedeixen per primer cop a Eliseu Climent.

En la seva segona edició, el 2001, es lliuren a Antoni Deig, Josep Benet i la revista Serra d'Or.

En la seva tercera edició, el 2002, s'atorga al Centre Excursionista de Catalunya.

En la seva quarta edició, el 2004, en són mereixedors l'Enciclopèdia de Menorca i Lluís Maria Xirinacs.

En la seva cinquena edició, el 2005, el rep l'Obra Cultural de l'Alguer.

En la seva sisena edició, el 2006, n'és mereixedor Vicenç M. Rosselló i Verger.

En la seva setena edició, el 2007, es lliura a l'Institut d'Estudis Catalans.

En la seva vuitena edició, el 2008, l'obté Joaquim M. Puyal.

En la seva novena edició, el 2010, el guanyen Pere Verdaguer i la Federació Escola Valenciana.

En la seva desena edició, el 2011, l'obtenen Mossén Antoni Nughes, l'Escola Arrels, Jordi Puyol i Òmmium Cultural.

En la seva onzena edició, el 2002, són premiats l'Obra Cultural Balear, Josep Miquel Vidal i Pasqual Maragall i Mira.

I en la seva dotzena edició, el 2013, n'han estat mereixedors la Societat Andorra de Ciències, Josep Higuet i Josep Vallverdú.

Vint-i-tres ponts bastits al servei de la cultura dels països catalans.Vint-i-tres premis Canigó (13 personalitats i 10 entitats) lliurats fins avui que no deixen de ser cadascun d'ells una petita flor, que, en els versos finals del poeta Jacint Verdaguer de la seva obra Canigó, recorda: “No degueren fugir totes les fades / -oh Canigó! – de ta nevada cima. / Al deixar-te en plorosa voladúria, / alguna s'hi quedava endarrerida:/ puix sols ses mans podrien haver feta / la corona de flors que me n'arriba./ Digue'm corona d'or: qui t'ha ideada? / Qui en son verger aquestes flors collia? / ... / Mes, oh, Conflent! Oh, Vallespir! Oh, serres / que teniu la meva ànima captiva! / Oh, cel, per on encara mon cor vola! / Oh, amics del cor! Oh, fades d'eixes ribes! / Per què, d'esta garlanda entre les roses, / per què hi posau la flor del no m'oblides?”. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.