Carlo Ancelotti sembla haver suscitat una rara unanimitat en relació al seu equip: no juga a res. Ja podia el Govern de Rajoy fer el mateix. Amb tota seguretat, s'equivocaria menys, i, fins i tot en el pitjor dels casos, fastiguejaria menys a tothom. El Reial Madrid no juga a res, particularment des que va marxar Mesut Özil, l'únic que jugava a alguna cosa, però millor això, en tot cas, de jugar a tocar-li els nassos a les persones, ara mitjançant la sostracció dels seus estalvis, ara mitjançant una càrrega fiscal a la feina que no es compagina ni remotament amb els serveis i la consideració que els espanyols reben, ara amb les seves bajanades educatives, ara amb el desmantellament dels serveis socials, ara amb les seves taxes laminadores del dret a la tutela efectiva la Justícia, ara amb els seus fiscals tovets, ara amb les seves copagaments i repagaments sanitaris, ara amb la seva urpada a les pensions, ara, en fi, amb tot el hagut i per haver .

Rajoy, aquest home, va acusar sempre al seu demonitzat predecessor en el càrrec de no fer res, sent això potser l'únic que faria millor a Zapatero. Es veu que al més que podem aspirar els espanyols és que els que ens governen no facin res, no juguin a res. Es tracta, els que ens governen, de gent roma, casposa, ignara i, en el millor dels casos, mediocre. Rajoy és el paradigma, com ho va ser Zapatero en el seu estil babau i bonista, però no és l'únic, lamentablement: ¿I Bauzá? Llevat que havia gastar uns diners en gomina, tot just sabia molt més d'aquest senyor fora de les illes, però des que es va entossudir a que havia de jugar a alguna cosa, ja sabem: cent mil persones, cosa mai vista a Mallorca, demanant la seva dimissió.

¿Què pot saber el tal Bauzá d'educació, ni de llengües, ni de pedagogia? El seu, en aquest cas, és que no jugués a res, com el Reial Madrid, i preferiblement tampoc a disposar al seu antull dels diners públics com el seu antecessor, aquest Matas que jugava tant, segons els tribunals, a jocs prohibits. Jugar a res. Quina benedicció seria que els que no saben, o saben que no han de saber, no juguessin amb les nostres vides, ni amb l'educació dels nostres fills, ni amb els diners que no són seus, ni amb la salut del malalt, ni amb el benestar del ancià i de l'impedit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.